L’educació lliure i les Xarxes de criança

CooperasecTV

Davant del debilitament de l’Estat de benestar, sorgeix la necessitat de cooperar i buscar respostes col·lectives per cobrir les necessitats bàsiques. Tal és el cas de l’àmbit educatiu, on cada vegada tenen més presència les experiències de criança alternatives i els centres educatius organitzats dins del cooperativisme. En aquest marc, a Catalunya trobem la XELL, la Xarxa d’Educació Lliure. Una associació que incorpora i dóna suport als nous projectes d’educació lliure i facilita l’intercanvi entre els que ja funcionen.

Què és l’educació lliure?

Tot i que cada projecte té una interpretació pròpia, en termes generals podríem definir l’educació lliure com una educació no conductivista, que respecta el ritme d’aprenentatge de cada infant, i en la qual l’adult es limita a acompanyar-lo en aquest procés.

“Aquest procés ve de dins, ja estem programats per aprendre. Hi ha un proverbi africà que diu que si estires d’un bri d’herba, no creixerà més ràpid, com a molt es trencarà. El que hem de fer és donar a aquest bri d’herba, un entorn i unes condicions idònies perquè es desenvolupi i creixi bé.” diu Marc Alcega, membre de la XELL. En aquest procés d’autodescobriment l’infant aprèn del seu interior i del seu entorn i el paper de l’adult és simplement de guia per tal que l’infant es desenvolupi amb dignitat, llibertat i independència.

babaliaL’ambient de les escoles lliures es dissenya acuradament per fomentar la participació activa en la construcció del coneixement: l’espai s’organitza en racons separats, amb diferent material distribuït, perquè els i les nenes puguin triar i treballar les diferents àrees d’activitats (didàctica, joc, gimnàstica, lectura, art, etc.)

No hi ha burocràcia ni director en aquests espais. És una estructura organitzativa, no de poder. Un espai comunitari de convivència on les mares i els pares participen de l’educació com un aprenentatge col·laboratiu. “Aquestes escoles acostumen a pensar l’aprenentatge com un continu creixement, com l’intercanvi viu entre l’individu, les seves mares/pares, el seu entorn i la seva comunitat. Una educació viva”, ens diuen al documental de L’educació prohibida.

La mitjana de ràtio d’aquests espais es d’1 adult/a per a cada 6 o 7 nens/es. Per això, amb aquesta prioritat, un dels problemes d’aquests espais és la viabilitat econòmica; o les quotes de les famílies són molt cares o els sous dels acompanyants són molt baixos. Però no és l’única dificultat a la qual han d’enfrontar-se. Ara mateix, amb la normativa vigent de l’Estat espanyol, les escoles lliures no estan reconegudes. Les lleis dictaminen una escolarització obligatòria fins als 16 anys i imposen requisits impossibles de complir per aquests projectes.

L’educació prohibida

La teoria que l’escola mata la creativitat se sosté amb estudis com el de Land i Jarman. Aquest afirma que amb 3-5 anys el 98% dels nens són genis (curiosos, creatius, etc). 10 anys després, la xifra baixa al 10%, i d’adults, al 2%.

Imatge del videoclip de la mítica cançó de Pink Floyd Another brick in the wall” (1979), que denuncia el sistema educatiu com a cadena de muntatge.

Imatge del videoclip de la mítica cançó de Pink Floyd
Another brick in the wall” (1979), que denuncia el
sistema educatiu com a cadena de muntatge.

I és que l’educació pública, gratuïta i obligatòria, imposada sota el pretext de la igualtat social, no deixa de ser un mitjà d’adoctrinament ideològic en mans de l’Estat; no tant en el contingut impartit, com en la forma. S’hi fomenten valors com la disciplina, l’obediència, i el règim autoritari. Com ens recorda la pel·lícula La educación prohibida de Germán Doin (2012), l’actual sistema educatiu va ser ideat per perpetuar la divisió de classes. Els seus orígens es remunten a la Revolució Industrial, quan industrials visionaris com Henry Ford van decidir, entre altres concessions per signar la pau social, finançar l’escola dels seus obrers, i de pas produir obrers útils al sistema: súbdits obedients i consumidors dòcils. Les escoles es van fer a semblança de les fàbriques, deshumanitzades, basades en els processos mecànics del sistema de la cadena de muntatge (timbre, files, etc). Mecanismes de control; control social.

Xarxes de criança al barri

Al barri podem trobar diversos exemples d’educació i criança que segueixin els principis de l’educació lliure, com Petit Molinet, El monstre de paper o Babàlia. Xarxes de criança que neixen de la necessitat de cooperar entre les mares per a la conciliació familiar-laboral. Aquestes iniciatives van sorgir del grup de postpart del CAP Les Hortes, conduït per la seva llevadora, Pepi Domínguez. La Pepi ve del món cooperatiu, fa 27 anys que promou el part domiciliari i els grups de criança amb la cooperativa Titània-Tascó, i la seva experiència va servir com a referent per aquests projectes.

Babàlia. L’entorn ha d’estar preparat per respondre a les necessitats del nen/a en cada moment

Babàlia. L’entorn ha d’estar preparat per respondre a les necessitats del nen/a en cada moment

Babàlia és un grup de comaternitat i criança compartida, format per 25 famílies. Es van constituir com a associació per a acompanyar les seves criatures, ajudant-se cooperativament unes famílies a les altres, amb el suport d’una professional que hi col·labora com a educadora. Com a auxiliars, s’alternen les mares. “El meu fill té molta més relació amb elles que amb les meves amigues. Son co-mares, mares que t’ajuden i et fan la vida més fàcil. Com tietes” diu l’Alba. Van buscar local al barri, però el van trobar a Xarxantoni, on tenen una sala i poden gaudir del parc.

El monstre de paper és una associació de criança compartida, i es defineix per sobre de tot com un espai de joc obert. Sorgeix de la necessitat de buscar un espai de criança com a conseqüència de la manca de places a les escoles bressol públiques. Davant d’aquesta problemàtica, un conjunt de mares i pares van decidir construir un espai a la seva mida, “on el més important era l’atenció a les criatures, que estiguessin molt cuidades, amb molt amor, i on poguéssim participar nosaltres, compartir l’experiència i donar-nos suport les unes a les altres”, explica una de les mares. Són al carrer Mare de Déu del Remei, 38.

Com elles, ja són moltes les mares que davant de la falta d’alternatives reals, decideixen prendre les regnes de la criança i l’educació dels seus fills i filles, i participar activament en el procés, apostant per una educació viva i comunitària.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *