Montjuïc, una muntanya de pel·lícula
Els estudis cinematogràfics Orphea van esdevenir dels més importants de tot l’estat fins que al 1962 un incendi demolidor va arrasar l’edifici durant el rodatge de La Bella Lola.
María de la O (1936), dirigida per Francisco Elías i protagonitzada per Carmen Amaya i Pastora Imperio; El último cuplé (1957), de Juan de Orduña, amb Sara Montiel al capdavant del repartiment; La bella Lola (1962), d’Alfonso Balcázar… Són alguns dels títols més coneguts del centenar i mig de llargmetratges que es van rodar durant els trenta anys d’existència dels estudis cinematogràfics Orphea a la muntanya de Montjuïc. Aquestes instal·lacions de filmació i doblatge es van fundar el 1932, en plena transformació del cinema mut al sonor a Barcelona, i a l’escalf de l’acabada de constituir Generalitat republicana. Al darrere hi havia la productora francesa Orphea Film, nascuda a París el 1930 de la mà de Ferdinand Resnard i Camille Lemoine. Aquest últim va ser el promotor del projecte barceloní, juntament amb l’enginyer Josep Maria Guillén (fundador tècnic de Ràdio Barcelona el 1924) i el realitzador Francisco Elías, artífex del primer llargmetratge sonor espanyol (El misterio de la Puerta del Sol, 1929).
Els Orphea es van instal·lar a l’abandonat Palau de la Química de l’Exposició Internacional del 1929, situat rere el Poble Espanyol i davant la Foixarda, un immens edifici de l’arquitecte Antoni Sardà Moltó i propietat de l’Ajuntament de Barcelona. Gràcies al modern material de sonorització amb què es van equipar des del principi, els estudis van passar a ser immediatament els més importants de la península Ibèrica i, durant tres dècades, el centre de la producció cinematogràfica de Catalunya. La primera filmació, amb l’assistència del president Francesc Macià, va ser la faula pacifista Pax, dirigida pel mateix Elías. Entre els films rodats del 1933 al 1935 també hi ha El Cafè de la Marina (1933), de Domènec Pruna, la primera producció sonora en directe i íntegrament en català, basada en el llibre homònim de Josep Maria de Sagarra.
Aquestes instal·lacions es van fundar el 1932, en plena transformació del cinema mut al sonor a Barcelona
Amb l’esclat de la Guerra Civil, Lemoine es va vendre les seves accions a Cinefoto i va passar al bàndol franquista abans que els estudis fossin confiscats per la CNT i cedits al Sindicat de la Indústria de l’Espectacle. Elías, per contra, va decidir quedar-s’hi, tot i simpatitzar amb l’ideari falangista, fins al 1938, quan es va exiliar a Mèxic. La seva tasca quintacolumnista explicaria, segons l’investigador cinematogràfic i director de la Filmoteca de Catalunya, Esteve Riambau, que en l’etapa més revolucionària “la majoria de pel·lícules sorgides dels Orphea continuessin sent comercials i allunyades dels ideals”, tret d’algunes excepcions com Barrios bajos (1937), de Pedro Puche, i L’Espoir: Sierra de Teruel (1938), d’André Malraux, amb l’escriptor valencià Max Aub com a ajudant de direcció.
El 1939, amb la victòria feixista, els Orphea van passar a ser municipals i se’n va cedir la gestió –en règim de lloguer– a Cinefoto. Van ser els anys de més producció i d’algunes innovacions sensacionals, com el fet de ser els estudis pioners a l’estat en films rodats en color (Cinefotocolor) o en relleu, i els primers al món a produir un film “olorós”, Scent of Mystery (1959), de Jack Cardiff, amb el sistema Aromarama que alliberava fragàncies a la sala d’acord amb les imatges. Malgrat l’èxit de taquilla d’alguns dels títols sorgits de Montjuïc, la indústria cinematogràfica es va anar traslladant progressivament cap a Madrid per exigència del nou règim. Però el cop definitiu als Orphea va arribar el 28 d’abril del 1962, quan un sospitós incendi –del qual no es van arribar a saber mai les causes– va arrasar els estudis i el Pavelló de la Química.
Dos anys després, el cinema català renaixia parcialment de les cendres a Esplugues de Llobregat, amb els Estudis Balcázar i Esplugas City, dos referents del sector durant les dècades del 1960 i el 1970 i protagonistes d’un capítol essencial de la història de l’spaghetti western a casa nostra. Però això ja és tota una altra pel·lícula.