Davant la necessitat, suport mutu i solidaritat veïnal

Per Itxaso Muñoz

Berenar a Montjuïc, 1930. Arxiu fotogràfic de Barcelona.

A meitat del segle XX, Poble Sec era un barri popular, que es va construir fora de les muralles de la ciutat, amb una forta immigració que arribava davant l’oportunitat de tenir una feina i una millora de la qualitat de vida. L’arribada a una nova ciutat d’aquestes persones migrades i la unió de les seves mancances amb una classe obrera lligada a la fàbrica van fer aflorar unes sensibilitats socials: es va formar una forta xarxa veïnal i de cooperació entre les persones que vivien al barri. Van néixer noves formes comunals d’autogestió i de vida comunitària, com els ateneus, les cooperatives obreres de consum i altres organitzacions col·lectives amb les quals es fa front a problemes individuals. Tot això va donar com a resultat un nou teixit social autoorganitzat que va fer de la lluita social la seva quotidianitat. Van ser llocs per a l’activisme cultural i la formació política.

En aquests anys d’urbanització (els anys 20), es va crear l’anomenada “mutualitat dels oprimits”. Aquesta reciprocitat col·lectiva formava l’estructura principal dels barris, es compensaven així els desavantatges materials de la vida diària de la gent. D’aquesta manera, es donava una certa estabilitat i seguretat, potenciant les relacions integradores. La reciprocitat també sobrepassava els llaços familiars, com es pot veure en l’elecció entre veïns i amics per fer de padrins per als nadons. Com diu un obrer, al llibre La Lucha por Barcelona, es tractava d’una relació informal (“…res d’església ni d’alcaldia”), que malgrat tot creava “un llaç familiar etern”, amb gent del mateix ambient social, sempre disposada i preparada a oferir ajuda material en moments de necessitat.

“Si una família passava dificultats, els veïns li donaven  auxili, bé fos prestant diners, fent menjars o ocupant-se dels fills.”

Alguns exemples més d’aquesta solidaritat i d’aquest suport mutu els trobem en les formes rutinàries d’actuació: si una família passava dificultats, els veïns li donaven  auxili, bé fos prestant diners, fent menjars o ocupant-se dels fills. També s’organitzaven per tenir guarderies “comunals”, que permetien les residents locals augmentar potencialment els seus ingressos.

Tot i el pas del temps, moltes de les necessitats dels barris d’aquella època són gairebé les mateixes amb les quals ens trobem ara al nostre barri, a la nostra quotidinaeïtat i llocs de feina… Ha arribat l’hora d’aprendre d’aquells veïns i veïnes autoorganitzades i plantar cara mitjançant estratègies que facin d’allò “comú” una potència: que la solidaritat entre nosaltres marqui les rutines diàries.

Aquestes pràctiques van construir un teixit de barri amb un imaginari particular i unes formes d’actuació que van marcar una abans i un després en la història de Barcelona. Afortunadament algunes de les seves lliçons –tant les positives com les negatives– s’estan recuperant i comencen a tenir-se en compte,  amb la finalitat de ser una guia per aquests temps.