“Éramos invisibles, quizás más por ser mujeres”

cloaca.diente.altaveuet

El relat històric, en tant que construcció del passat des del present, mai no és neutre: les que dominen les eines de comunicació i transmissió del saber imposen la seva visió del món. Les formes de vida diferents a les imposades des de dalt, les resistències i les revoltes populars queden soterrades sota l’escriptura de la Història, en majúscules. Conèixer i entendre les històries que han fet trontollar el sistema dominant, desigual i imposat, no és mai fàcil.

Ara, quan aquestes respostes populars i de creació de contrapoder de les de baix estan liderades per les invisibles, les secundàries, les febles, les rares, les relegades a un treball domèstic menyspreat… aleshores, la falta d’atenció històrica, mediàtica i social és molt més gran i dolorosa perquè amaga una doble opressió: “éramos invisibles, quizás más por ser mujeres”.

Al gener de 1918 una enorme manifestació de dones va arrasar amb terrasses i aparadors dels cafès i botigues de l’avinguda del Paral·lel. Es va conèixer com la Revolta de les Dones i va fer tremolar Barcelona, i part de l’Estat, en aquell hivern de principis de segle. Surt als llibres d’Història? No. Com tampoc va aparèixer en els diaris generalistes la gran manifestació de dones, lesbianes i trans del passat 7 de març pel barri de Sants o la multitudinària marxa pel centre de Barcelona el 8 de març. La victòria del Barça ho va eclipsar tot.

Quants mitjans han qüestionat la responsabilitat de l’Estat de Guatemala de la mort de 42 nenes en una de les seves cases d’acollida? Totes eren dones, guatemalenques, menors d’edat i pobres. La causa del motí de les adolescents, denunciant violacions i abusos sexuals dels treballadors del centre, també ha quedat sepultada per la notícia d’un incendi del que ja ningú parla.

Al passat número parlàvem amb la Maria i la seva família, ocupants d’un solar al carrer Puríssima Concepció. Abordàvem les causes estructurals de la seva situació al carrer i parlàvem de la solidaritat veïnal. Quinze dies després, el diari Zona Sec utilitzava les nostres paraules per retratar el racisme i la xenofòbia i convertia el problema de l’habitatge en un problema d’ordre públic. Feia passar per “universal” el testimoni d’una única persona que, a més a més, no era protagonista de la història que s’explicava. Així, va distribuir els seus 5.000 exemplars amb una visió esbiaixada que accentua els rumors i els prejudicis ja existents sobre el tema.

La forma en com se’ns mostra el món vol marcar els límits d’allò possible (per sort podem imaginar possibles més enllà). Els mitjans de comunicació dibuixen còmodament la veritat que volen sota la premissa irrefutable que són els guardians de la informació i la veritat. Tan artificial com la veritat única –que no existeix– de les coses, és la legitimitat que els hi ha estat atorgada històricament.

Comments
  1. JORDI

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *