La carbonera sota Montjuïc

Al costat de la macrorotonda de les Drassanes, allà on neix l’avinguda del Paral·lel entre l’estàtua de Colom i la muntanya de Montjuïc, us heu fixat mai que s’hi aixeca una estructura tubular de grans dimensions? És l’escultura Ones, del valencià Andreu Alfaro, instal·lada el 2003 sobre un espai que, si no fos per la presència d’aquesta macroobra metàl·lica, ningú no diria que es tracti d’una plaça. I, més oficiosament que no oficialment, té nom i tot: del Carbó o de la Carbonera.

Malgrat que l’única cosa que ens remet al carbó, actualment, són les pedres fosques que farceixen el centre de la plaça de les Drassanes, el nom prové del darrer quart del segle XIX, quan en aquest extrem del port on antigament hi havia hagut la costa de Sant Bertran i les seves hortes (que proveïen de verdura el mercat del Born i els pagesos de la Boqueria), hi atracaven els vaixells provinents d’Astúries i el País de Gal·les carregats d’aquest combustible fòssil per a les incipients indústries establertes al Poble Sec i, sobretot, per a la producció energètica.

El Moll del Carbó va ser durant el tombant de segle la principal entrada d’energia per a les llars i l’enllumenat públic, les locomotores i els tramvies i les fàbriques i centrals elèctriques. “El treball de descàrrega es realitzava tradicionalment, abans de la mecanització del port, amb passeres de taulons a la proa dels vaixells i el feien manualment els estibadors mitjançant sarrions d’espart que tenien un pes mitjà, cada un d’ells, de 63 kg. Ja a terra, totes aquestes estibes de carbó s’anaven remullant per evitar-ne la combustió espontània i, després, es distribuïen entre diferents magatzems i majoristes de carbó instal·lats al barri del Poble-sec”, explica un apunt gràfic al bloc del MNACTEC.

També ens va descriure ben gràficament la zona de la Carbonera l’escriptor modernista Juli Vallmitjana (1873-1937), que tot i ser fill d’argenters de Gràcia va saber plasmar com ningú a les seves novel·les i obres de teatre la pobra vida i la rica llengua dels pinxos, gitanos i murris del Poble-sec i Sant Antoni. “Els descarregadors de carbó descarregaven aquest producte ficats dintre un núvol negrós que tot ho enterbolia, i de tant en tant per la carretera passaven cotxes d’algun enterrament”, diu en un passatge de Sota Montjuïc (1910), un dels seus títols més coneguts i protagonitzat per en Terregada (un malnom que tant pot significar “menudall de carbó vegetal” com “gent baixa”), que acaba passant a millor vida “en la fosca dels magatzems de carbó”.

La zona va adoptar el nom de Terra Negra, on denit no volia entrar ni la policia

En aquests escenaris predilectes de les obres de Vallmitjana (reconegut per l’Associació de Veïns de la Satalia amb l’única plaça d’aquest veïnat de Montjuïc) ja s’ensuma que la negror del moll i els dipòsits de carbó no sols era cromàtica. Amb l’arrencada del segle XX, de fet, la zona va adoptar el nom popular de Terra Negra i es va convertir en una de les més deprimides del Poble-sec, “on de nit no volia entrar ni la policia”, segons descripció de l’historiador Xavier Theros, i terreny adobat durant la postguerra per a la marginalitat, la delinqüència i el “darrer escalafó” de la prostitució barcelonina: “Aquí s’ajuntaven les malaltes, les menors d’edat i els homosexuals, que en cas de ser enxampats acabaven al Pavelló de Classificació de Montjuïc; i d’allí al penal de treballs forçats de Nanclares de Oca”, detallava en un article del 2009 Theros, comissari de la interessant exposició El port territori de frontera (1901-2000) que es va poder veure durant el 2018 al Museu Marítim (amb entrada gratuïta el diumenge a la tarda).

Les últimes descarregades de carbó cap a mitjan segle passat, la implantació d’institucions religioses i benèfiques com la de Sant Pere Claver i el tancament de fàbriques i centrals van permetre esborrar gradualment la llegenda negra del sector i fer-hi florir la barriada de les Hortes de Sant Bertran, la més moderna i amb més espais verds del Poble-sec.