El teatre és de totes i per a totes

Text: Núria/ Il·lustració: Elena Ponz

Sóc una dona cis, feminista, estudiant d’interpretació de l’Institut del Teatre i, en tant que sóc tot això que he mencionat, sóc, també, precària (si fos una dona trans de segur encara seria molt més precària). La precarietat que em precedeix es podria explicar des de dues perspectives. La primera capa de precarietat, per dir-ho d’alguna manera, la comparteixo amb tots els meus companys i companyes d’estudis en vies de professionalització, a saber, que les actrius i els actors no disposem de convenis laborals dignes, que no tenim cap xarxa de seguretat per dur a terme la nostra feina i que exceptuant els teatres públics que tenen el monopoli de les subvencions i als quals és quasi impossible arribar, treballar en sales privades sol voler dir dessagnar-se amb uns percentatges de taquillatge on les mateixes sales es queden, sovint, la meitat de l’entrada recaptada.

La ‘’segona capa’’ de precarietat sols la comparteixo amb les dones, lesbianes i trans dels meus estudis i professió, on a la precarietat de base s’hi afegeixen les relacions patriarcals imperants del món del teatre.

Al llarg de la carrera he pogut comprovar com les meves companyes i jo hem treballat menys que els nostres companys a causa de què les obres proposades solen tenir personatges principals masculins. Si hi sumem a això la poca o nul.la perspectiva de gènere a l’hora de repensar els clàssics o directament el masclisme maquillat d’alguns dels nostres directors i professors, puc dir, perquè així m’ho han fet saber, que això no ha estat més que el macabre entrenament per allò que ens trobarem al món professional. La cossificació, l’assumpció de rols estereotipats de gènere i la lògica dels ‘’perfils’’ segons les carecterístiques físiques, per no parlar de l’exigència de la normativitat dels cossos femenins per treballar en els teatres del país, fan que la nostra feina sigui una batalla constant mai reconeguda, silenciada o directament criminalitzada.

Dit això, havent reconegut el problema i fent cas omís de qui ens titlla de victimistes, seguim d’empeus i sense demanar permís. Personalment, com a estudiant i com a feminista, em nego a pensar que he d’acceptar dinàmiques injustes o degradants si vull treballar. Jo i moltes companyes com jo no volem passar per l’aro, precisament perquè creiem en altres realitats més justes i millors. No sols hem d’exigir més visibilitat per les dones lesbianes i trans i paritat real en els teatres, sinó que hem de generar noves sinèrgies, noves maneres de fer les coses que no estiguin dominades per la jerarquia patriarcal i capitalista (el director mana, les actrius executem, rols piramidals, exigència del resultat, submissió a la dinàmica de la producció, etc) Si no hi ha un replantejament de les dinàmiques de producció, la perspectiva feminista es queda coixa.

Per tant, si comencem prenent consciència de col.lectiu precaritzat que som i lluitem pels nostres drets laborals com faríem si fóssim treballadores conscienciades de qualsevol altre sector, potser alguna cosa canviaria. El primer pas és l’anàlisi propi i l’autocrítica. Cal eliminar la creença per la qual fer teatre és més transcendent, millor, especial o diferent a la resta d’activitats professionals. Si consideréssim, com a col.lectiu, que la nostra feina és una feina com qualsevol altre i que és precisament per això que hem de tenir convenis dignes i condicions laborals dignes, potser podríem deixar de pensar que sols treballaran els bons i les més talentosos o les qui tinguin un cop de sort o les que, fet i fet, s’amotllin al mercat – i ni així!!!!- .

Cal que ens valorem a nosaltres mateixes i a la nostra feina, autovalorar-nos és desafiar la lògica del mercat, l’autovaloració com a col.lectiu ens portarà a invalidar el discurs del talent i assegurar la permanència de les arts escèniques de qualitat. I quan dic qualitat em refereixo a què el públic pugui anar al teatre a veure produccions fetes amb temps i sota condicions dignes. Tenim dret a fer teatre i teniu dret a venir al teatre, i això passa no sols per unes polítiques culturals que responguin a les necessitats reals de treballadores i públic subvenció de part de l’entrada o un conveni general d’actrius i actors plausible sinó també per eliminar la concepció particular, inaccessible o elitista de les pràctiques artístiques per tal de concebre-les com a altres pràctiques humanes de les moltes que hi ha, accessibles a totes tan en els seus estudis com en la seva producció i en la seva recepció, pràctiques obertes al canvi capaces de generar transformacions enlloc d’auto-consumir-se i estancar-se en elits culturals i econòmiques.

Pensar-nos d’aquesta manera és pensar-nos també des d’una perspectiva feminista i horitzontal.