La canalització de la protesta

Història del moviment veïnal a Barcelona i Poble Sec durant el s. XX i inicis del XXI

Una ciutat no és més que els interessos de la classe dominant projectats sobre el territori, que sempre acaba sent objecte d’explotació

(H.Lefebvre)

 A Barcelona, així com a la majoria de ciutats, les classes populars han hagut de suportar els elevats costos socials de l’acumulació capitalista. De la necessitat de fer front als problemes de la vida quotidiana de les classes populars i els seus barris sorgeix el moviment veïnal a Barcelona a la segona meitat del s. XX. Durant la Barcelona de Porcioles, alcalde franquista del 1957 al 1973, la ciutat patia grans mancances en relació a l’habitatge, infraestructures i serveis bàsics, i l’actuació municipal s’enfocava cap a un urbanisme i una economia que no responia als interessos de la gent dels barris, sinó als interessos del capital privat. En aquest context, entre 1969 i 1973 van anar sorgint les Comissions de Barri, unes organitzacions alegals que cercaven la solidaritat de les veïnes dels barris populars amb les lluites obreres, sovint formades per cristians de base i quadres militants del PSUC i Bandera Roja. Aviat es van començar a preocupar per les problemàtiques del barri, expandint la seva visibilitat.

La possibilitat de situar-se dins el marc legal –després d’anys de clandestinitat política i organitzativa– i amb l’objectiu d’amplificar el seu ressò i incidència, va dur a la conversió d’aquestes comissions cap a les conegudes associacions de veïns. L’Associació de Veïns de Poble-sec (AVPS) es va conformar el 1974 amb una forta empenta inicial en tractar les problemàtiques que afectaven el barri i va assolir victòries immediates, com l’obertura de dues escoles públiques el mateix any 74.

L’any 1978 les veïnes del Poble-sec, encapçalades per l’AVPS, ocupen l’antiga seu d’El Movimiento al carrer Blai

La força del moviment veïnal

Al 1975, amb la mort de Franco, aquests col·lectius inicien l’etapa de màxima esplendor del moviment veïnal. En aquest moment és quan l’AVPS actua com a element proactiu a l’hora de dissenyar projectes urbanístics pel barri, com ara fer plànols per a l’ampliació de patis, per fer un casal o per reconvertir espais privats en espais públics, aconseguint l’expropiació dels terrenys de l’empresa Carbones del Nalón de l’Avinguda Paral·lel, entre d’altres.

Va ser en aquesta època, i fins al 1979, que el moviment veïnal i la seva capacitat de pressió i incidència va començar a prendre importància. Especialment del juny del 1977 a l’abril del 1979, ja que és el moment en què les primeres eleccions democràtiques generals deixen a un poder municipal franquista deslegitimat i subjecte a la pressió d’aquest moviment veïnal. Una experiència que exemplifica aquesta situació és que l’any 1978 les veïnes del Poble-sec, encapçalades per l’AVPS, ocupen l’antiga seu d’El Movimiento al carrer Blai –actualment la seu de la Biblioteca Francesc Boix– per fer-ne un centre cívic. Amb aquesta mostra de força i pressió, el Ministerio de Cultura els va acabar cedint l’espai.

Anys després, amb el primer ajuntament democràtic i fins la nominació de Barcelona com a seu Olímpica l’any 1986, el consistori està molt centrat en la reforma administrativa i en el tractament d’alguns temes urbanístics urgents. Va ser un període en que es van mantenir obertes les perspectives dels moviments veïnals ja que s’atenen a algunes demandes com la remodelació de parcs, equipaments i l’obertura d’espais públics. En concret, al Poble-sec es va remodelar la Plaça de les Navas fent servir els plànols i el projecte proposats per l’AVPS. És en aquest moment quan l’Ajuntament, format pel PSC i el PSUC, comença a treballar en la descentralització i l’elaboració de mecanismes per canalitzar l’acció veïnal i convertir-la en el que més tard coneixerem com participació ciutadana.

La institucionalització de les veus del carrer

Durant el segon mandat d’aquell Ajuntament es van aprovar les normes reguladores del districte i de la participació ciutadana. Tanmateix, es van començar a marcar límits pel que fa a la participació directa de les entitats i les veïnes del barri. Si abans la participació efectiva s’havia realitzat de manera espontània –com hem vist amb l’ocupació d’edificis, presentació de projectes, etc.– ara es canalitzava dins les institucions amb la creació d’uns consells i unes comissions de participació als districtes. Es va començar a burocratitzar i canalitzar aquesta participació veïnal, que es va veure obligada a acceptar i adaptar els canals i els temps de l’administració. Tot aquest procés, juntament a un tarannà aparentment més obert de l’Ajuntament i amb la transferència d’alguns líders veïnals als despatxos del consistori va marcar l’inici de la crisi del moviment veïnal.

Capital privat versus veïnat

Per realitzar totes les transformacions de cara als Jocs Olímpics del 1992, l’Ajuntament va optar per inversions privades. L’interlocutor vàlid per a l’Ajuntament van passar a ser aquestes empreses, i el moviment veïnal i la participació ciutadana van ser vistes com un obstacle per al creixement. En aquest context de desmobilització, neix al barri la Coordinadora d’Entitats del Poble Sec, una entitat sorgida degut al buit deixat per la pèrdua d’activitat de l’AVPS i que planteja una metodologia de treball i d’organització nova basada en la intenció de treballar en xarxa amb el teixit veïnal.

 En aquest període es va continuar amb la institucionalització de la participació ciutadana i del moviment veïnal per tal de desactivar-ne la seva capacitat reivindicativa espontània i els seus projectes propis com és, per exemple, el Pla de Futur del Poble-sec 1995-2005, elaborat entre la Coordinadora d’Entitats i el Districte.

S’han començat a sentir les veus crítiques que fan referència a aquesta Barcelona per consumir, a l’urbanisme de negocis, a la “marca Barcelona”, a la desconnexió amb la realitat

Barcelona, ciutat marca

Amb el nou segle s’inicia un nou període que durarà fins al fracàs del Fòrum 2004. És l’etapa en què sorgeix la “marca Barcelona”, del boom immobiliari i de l’arquitectura com a negoci, en detriment d’un urbanisme preocupat per les problemàtiques de les veïnes dels barris. Un període de grans transformacions però en el qual les habitants se senten desposseïdes de la seva ciutat.  En aquest moment, les associacions veïnals del barri del Poble-sec, així com de la resta de la ciutat, aconsegueixen poques victòries més enllà de reivindicacions molt sectorials (gent gran, joventut, etc.). Els canals de participació presentats per l’Ajuntament no preveien el debat de temes d’interès general, com els plans urbanístics o projectes de ciutat i –darrere de les bones paraules teòriques– esdevenen una teranyina burocràtica amb comissions i consells merament consultius on les entitats veïnals difícilment podien moure’s amb comoditat.

En els últims anys, però, s’han començat a sentir les veus crítiques que fan referència a aquesta Barcelona per consumir, a l’urbanisme de negocis, a la “marca Barcelona!, a la desconnexió amb la realitat, a la despossessió de la ciutat, etc. Un període en què el moviment veïnal sembla que pot tornar a la palestra amb força reivindicant el dret a la ciutat, creant un nou discurs sobre un nou model de vida. No obstant, l’Ajuntament, d’acord amb algunes entitats més tradicionals, continua reproduint un model de participació que es basa només en la consulta i la informació.

Poble-sec actual, un teixit associatiu dispersat

“Volem una oportunitat real de decidir i volem ser partíceps d’ella”. Aquesta és una de de les conclusions del debat que va tenir lloc entre algunes entitats del Poble-sec el passat mes de març en el marc del procés “Decidim Barcelona”, una sèrie de debats oberts proposats per l’Ajuntament. I és que es posava sobre la taula la necessitat de teixir una xarxa col·laborativa i amb un funcionament transparent entre les entitats, admitint la inoperància i l’opacitat de l’actual gestió de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec.

 El teixit veïnal del Poble-sec és ric i divers, però el moviment veïnal tradicional, vinculat encara a les associacions de veïns i a la Coordinadora d’Entitats continua en la línia d’abordar les qüestions sempre des de l’adaptació a les formes i els temps de l’administració pública. Aquella espontaneïtat que va marcar els primers anys de la transició la podem trobar de nou en altres experiències organitzatives vinculades a ateneus, assemblees de veïnes o plataformes que s’han erigit justament en contra de processos promoguts per l’Ajuntament i entitats o empreses privades. Com apuntàvem, algunes entitats i associacions del barri estan posant en dubte el model de funcionament de la Coordinadora d’Entitats, que actua merament com a filtre entre entitats i Districte, sense establir una coordinació real entre el teixit veïnal, i sense plantar cara a les realitats socials que afecten el barri.

Julio, de l’Associació La Tinta, entitat que va dur la proposta de generar un espai horitzontal i transparent de coordinació entre el moviment veïnal, comenta que “una coordinació real entre el teixit associatiu i veïnal no només afavoriria la cooperació i el suport entre entitats a l’hora de realitzar les activitats i el treball del dia a dia, sinó també a fer front a la pressió turística i especulativa que està fent fora a la gent del barri. Jo trobo a faltar aquesta resposta”.