La Plaça del Molino

El regidor d’Acció Catalana, al 1931, va proposar al ple municipal el nom de Plaça de Blasco Ibáñez a la confluència de “la Ronda de San Pablo, calles del Rosal, Vila Vila, Fontrodona, Salvá y Marqués del Duero”

Per: Martí Crespo

Des de fa un parell de dècades, l’Ajuntament de Barcelona s’esforça per equilibrar la balança de noms d’homes i de dones al nomenclàtor de la ciutat, encara decantada (com molts aspectes més de la nostra societat) de la banda masculina. El nostre barri, el Poble-sec, n’és un trist exemple. De les desenes de carrers que hi ha, només quatre porten nom de dona, i tret del passeig i la plaça de Santa Madrona, la majoria són designacions relativament recents: hi trobem el carrer de Maria Montessori (1990) i la plaça de Margarida Xirgu (1993), per sobre de la França Xica, a més de la de la Bella Dorita (2007), al rovell del Paral·lel. En aquest últim cas, doncs, fa tan sols deu anys que es va aprovar oficialment de batejar l’anomenada plaça del Molino amb el sobrenom d’una de les seves vedets estrella: María Yáñez García (1901-2001). Però, com se n’havia dit abans que li posessin el nom de la coneguda “dansatriu”? Cal una resposta per etapes.

Gràcies a les memòries dels lletrista, autor dramàtic i articulista Rossend Llurba (1887-1954), recuperades miraculosament de l’oblit fa ben pocs anys i acabades de publicar per Comanegra amb el títol d’Història del Paral·lel, n’hem descobert la designació més primerenca: “Gairebé a la meitat de l’avinguda [del Paral·lel], enfront de la bretxa del carrer de Sant Pau, hi ha un angle on limiten els carrers de Fontrodona, de Salvà i de Vila i Vilà. Es tracta de l’espai que antigament havia estat anomenat placeta de Sant Pau, però que s’ha quedat amb l’apel·latiu de la Placeta –i que, per la seva situació, es podria considerar el melic del Paral·lel. Al centre d’aquesta plaça comença el carrer del Roser, que és, al seu torn, el carrer de Ferran del Poble-sec. La Placeta està presidia per les aspes del popular music-hall El Molino.”

Durant el primer terç del segle XX, justament, la vistosa presència del Petit Moulin Rouge devia començar a rivalitzar amb el nom popular de la Placeta. Però dos mesos abans de la proclamació de la República del 14 d’abril del 1931 i la victòria aclaparadora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, el regidor d’Acció Catalana Martí Esteve va proposar al ple municipal que “se dé el nombre de Plaza de Blasco Ibáñez a la confluencia de la Ronda de San Pablo, calles del Rosal, Vila Vila, Fontrodona, Salvá y Marqués del Duero [la denominació administrativa del Paral·lel del 1874 al 1932, i del 1939 al 1979].

La proposta d’Esteve no es va acabar materialitzant, perquè l’agost d’aquell mateix any el nou consistori va optar finalment per dedicar al republicà valencià Vicent Blasco Ibáñez el passeig de la reina Isabel II. Però entre les dues dates sembla que hi va haver prou temps perquè la nova designació d’aquest racó del Poble-sec amb la figura del famosíssim escriptor de bestsellers i influent polític de València ja es publiqués en diaris i guies de la ciutat de l’època. El juny del 1931, per exemple, apareixia a La Vanguardia aquesta encertada notícia: “La Casa Regional Valenciana, de esta ciudad, está organizando fiestas, con motivo de la próxima verbena de San Juan en la proyectada plaza de Blasco Ibáñez y avenida del Marqués del Duero, para los días 23 y 24 del actual, a tal efecto se instalará un monumental tablado con la típica barraca valenciana. Se iluminará la plaza, instalándose tribunas, horchatería y buñolería valenciana. Actuará la rondalla de la Casa Regional Valenciana, que dirige el maestro don José Bonilla, el cuadro de bailes regionales y su laureada banda de música, también actuarán los dulzaineros don José Gil y el típico «tabalet», con los afamados cantadores Chiquet de Manises y Chiquet de Benaguasil, que entre otras cantarán las típicas «Albaes». Todos ellos vienen exprofeso de Valencia. Durante las dos noches se quemarán castillos de fuegos artificiales y tracas.”

Malgrat l’intent descartat a última hora de batejar-la el 1931, els diversos governs municipals van deixar la placeta presidida per les aspes roges sense nom oficial… fins al 2007. Potser per això, a desgrat de la Bella Dorita, de Blasco Ibáñez i fins i tot de sant Pau, sembla que la majoria continuarem quedant per molts anys més a la plaça del Molino.