Les altres expulsades del barri

Els desnonaments invisibles afecten cada cop més veïnes

En el últims anys s’han multiplicat els desnonaments per impagament de lloguer. A aquests hi hem de sumar les marxes a causa de la finalització del contracte: són els desnonaments invisibles. Bé perquè se les fa fora sense dilacions o bé perquè el lloguer puja exponencialment, cada cop més veïnes marxen del Poble Sec. Són expulsades per no poder adaptar-se a un nou model de barri, i també de ciutat, que cerca un veïnat guapo, de professions liberals – sobretot – i capaç de pagar preus exhorbitats per la supervivència bàsica.

“Al [fer-te] canviar de barri el que fan és desmobilitzar les persones. Jo no volia tornar a començar [a un altre lloc] perquè a Poble Sec ja havia creat moltes coses: hem fet pinya, hem muntat una batucada a l’escola del meu fill, som part de l’AFA i participàvem del Sindicat de Barri… La meva parella i jo encara tenim una parcel·la com a pròpia a l’Hort de la Font Trobada”. La Carola, que forma part d’un teixit veïnal actiu i que es mobilitza per mantenir un barri per viure-hi, vivia al carrer Elkano 71. Amb l’experiència del que estava passant al barri, mesos abans de la finalització del seu contracte al maig del 2018, va contactar amb la propietat. Efectivament la volien fora. Ella pagava 700 euros. Un mes abans i per burofax li ho van comunicar, no li van explicar mai les raons. “A Poble Sec vaig buscar, però tot eren 900 o 1.000 euros al mes”. La Carola fa ara mitja hora cada dia en bicicleta per portar al seu fill a l’escola del barri. Abans trigava 5 minuts i anava caminant amb altres famílies de la zona.

Falta de regularització dels preus del lloguer

Des del passat 2013, any de la penúltima reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) i vigent fins fa pocs dies, s’establí que la duració mínima dels contractes de lloguer passava de cinc a tres anys. A més, cada tres anys es podrien produir canvis indiscriminats en el preu o cancel·lar el contracte sense justificació. Projectar una vida i fer barri es planteja ben difícil quan l’estabilitat i seguretat respecte a la llar on vius es mesura en períodes de tres anys i resulta imprevisible i arbitrària a nivell econòmic.

Aquesta falta de regularització dels preus del lloguer s’exemplifica en casos com el de l’Alba. Ella és veïna de carrer Lleida i activa en els moviments socials del barri des de fa més de 10 anys. La seva situació va ser “un cop de bona sort”, segons ella assegura. Fa quatre anys que viu al pis, tres de contracte i un de pròrroga amb un lloguer de 500 euros per 45m2. Quan arriba el moment de renovar per al cinquè any rep una carta certificada on li comuniquen que haurà d’abandonar l’habitatge per finalització de contracte. “Quan vaig contactar per preguntar si hi havia alguna manera de seguir al pis em van dir que es podria fer pujant el preu a 600 euros i pagant jo les despeses de fer un nou contracte, uns 150 euros”. A partir d’aquest moment comença un procés de negociació. Però la immobiliària li deia que ho veia improbable doncs “el lloguer ja està molt per sota del mercat”. Dues setmanes més tard, li van donar una resposta: 575 euros i un nou contracte de tres anys. Això sí, la negociació no va ser gens fàcil i l’Alba, amb el seu company, van estar molts dies mirant pisos a altres barris ja que “al Poble Sec és impossible”, sentencia.

L’habitatge és un bé inelàstic, que no té alternativa. L’alternativa seria viure sota un pont, però la gent necessita un sostre”

No van tenir la mateixa sort la Sílvia i la Rosa. Després de 7 anys vivint juntes a un pis de 45 metres quadrats al carrer Blai, la propietat decideix vendre’l aprofitant la finalització del contracte al desembre de 2017. Tot sense cap opció de negociació. Per tal de tenir temps a buscar una alternativa al barri, pacten el conviure durant 3 mesos amb les visites de possibles compradores. La majoria són parelles d’origen europeu amb diners per comprar i reformar l’immoble. “Només va venir una persona que ja vivia al barri i li va semblar massa car”, expliquen. El pis, un cinquè sense ascensor, el compren finalment una parella de finlandesos i el reformen completament. Elles busquen al barri sense èxit. “Com que no som parella necessitàven un pis amb dues habitacions com a mínim. Els pisos que podíem pagar eren pisos de 30 m2 amb un sol espai. A més, viure soles tampoc era una opció a una ciutat amb aquests preus”. Malgrat tot, han estat afortunades perquè poc temps després van entrar en una cooperativa d’habitatge a Sants, el barri veí: “podem així pagar un preu molt més ajustat per un pis i quedar-nos a la ciutat, perquè l’altra opció era començar a buscar fora de Barcelona, cosa que suposaria un trencament de les nostres xarxes afectives i laborals”. Tot i això apunten que l’habitatge cooperatiu no és un model accessible per a tothom ja que requereix molta inversió inicial i altres requisits difícils d’assolir.

No ha tingut aquesta possibilitat la Carmen; tot i llogar un pis propietat de la família per a la que portava 8 anys treballant, aquesta família ven l’immoble sencer a un fons voltor sense comptar amb ella. “Me’n vaig assabentar per terceres persones. Vaig demanar que em renovessin el contracte però no ho van fer. També els vaig proposar de comprar, però ja ho tenien tot venut i em deien que havia de parlar amb la nova propietat”.

Des del Sindicat de Llogaters de Barcelona apunten que un 90% dels casos que defensen estan vinculats amb la finalització del contracte i una conseqüent pujada de lloguer; una part més petita és finalització de contracte sense alternativa, és a dir, s’acaben els 3 anys i no s’ofereix possibilitat de renovació. “Quan tu reps un burofax on et diuen que et pujaran un 30% el lloguer, hi ha gent que o bé perquè no poden pagar o perquè no volen pagar” se’n van. Això és un desnonament invisible perquè aquella persona està sent expulsada de casa seva”. Apunten alhora que la gent que es queda resignant-se a aquest abús ho fa perquè se’ls hi presenta com l’opció menys dolenta: “El problema és que la majoria de gent acaba renovant amb una pujada abusiva perquè [no pot] exposar-se al preu que té la mudança, treure les criatures de l’escola, no saber si trobaràs un pis més barat o en condicions decents… L’habitatge és un bé inelàstic, que no té alternativa. L’alternativa seria viure sota un pont, però la gent necessita un sostre”.

Desobediència com a mètode contra els desnonaments

Davant aquests desnonaments invisibles, des del Sindicat aposten per la desobediència amb la seva campanya Ens quedem: “Un cop s’acaba el contracte cal seguir al pis pagant. Si s’està fora de contracte no cal preocupar-se, es pot seguir fent el pagament per transferència. Si la tornen, doncs per gir postal o, en última instància, es fa un signament del pagament a jutjats. Així, es pot demostrar que ets un/a pagador/a de bona fe, que volies pagar i simplement negociar unes altres condicions”, i sobretot cal buscar informació i suport front qualsevol demanda que interposi la propietat.

Com a exemple ens parlen de la Lluïsa, veïna de Sant Antoni. L’empresa Idilia Foods (propietària de marques tan comercials com Nocilla o Cola Cao) tenen al voltant de 13 edificis a Barcelona, un d’ells a Sant Antoni on viu la Lluïsa. Li volien pujar el lloguer de 700 a 1.100 euros. Ella va avisar al Sindicat. “Estava fora de contracte i la propietat la va demandar. Estava molt angoixada. Seguint les línies de la nostra campanya vam acompanyarla a negociar amb l’administrador i va acceptar un lloguer de 800 euros i la retirada de la demanda. La Lluïsa va aconseguir quelcom que sola no hagués pogut. Per nosaltres va ser una victòria important perquè és una empresa molt gran”.

El negoci de les immobiliàries

Estem parlant d’una especulació que compta amb la connivència dels partits polítics i amb una llei que dona totes les forces i els beneficis a la propietat, així com a agents “mediadors”. Entre 2013 i 2018 el lloguer al districte va pujar un 50%, de 10’4 a 15’6 euros el metre quadrat. El negoci rere les pujades de preus del lloguer han estat possibilitades per la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU) que amb la seva penúltima reforma del 2013 (anomenada “de mesures de flexibilització i foment del mercat del lloguer d’habitatges”) va propiciar que tant propietat com immobiliàries s’aprofitaren: uns, afanyant-se a pujar els preus; altres, incentivant la creació de nous contractes de lloguers per cobrar els elevats honoraris. Les agències immobiliàries poden arribar a cobrar entre 1.300, i 1.500 euros només per la realització de nous contractes. “De fet, ens consta que hi ha agents immobiliaris que li diuen al llogater o llogatera que la propietat no vol renovar i a la propietat li diuen que és l’arrendartari/a qui no vol renovar”, expliquen des del Sindicat de Llogaters.

Des del Sindicat de Barri del Poble Sec (SdB), col·lectiu d’organització veïnal amb assessorament grupal, acompanyament i mesures de pressió contra l’expulsió de veïnes, afegeixen que “els honoraris de les immobiliàries no estan regulats i les seves pràctiques arriben fins a l’extorsió de les veïnes”. Un exemple que van denunciar des del Sindicat és el cas de la Mariem, en el que l’immobiliària Oh Pisos! la convenç per a que signi una renuncia a l’opció a compra del pis on viu, a canvi de renovar el lloguer mantenint les condicions, per a posteriorment demanar-li un augmenten el preu i finalment desnonar-la al no acceptar. Altres denúncies veïnals relaten diferents irregularitats per part de les immobiliàries; pràctiques com posarse en contacte amb propietats de pisos amb llogateres per a oferir-se a aconseguir pujades molt més lucratives i animar a rescindir contractes, o com la constitució en empreses immobiliàries per part de propietaris d’immobles per eludir impostos i augmentar el lucre amb els lloguers.

La feina del SdB i el suport veïnal són imprescindible en aquests casos per preservar els drets dels i les llogateres. És el cas de l’Enric i la Maribel, germans de 69 i 55 anys, que havien nascut i viscut tota la vida al número 68 del carrer de Blasco de Garay. Després de la mort de la mare, titular del contracte de renda antiga, van rebre un burofax de la propietat en què els anunciaven que
havien d’abandonar la casa en un termini de 15 dies. Tot i procurar una mediació amb la propietat per quedar-se,acordant un nou lloguer, aquesta no va voler negociar. Amb l’ajuda del Sindicat de Barri, amb qui es van organitzar per fer front a la situació, van aturar els desnonaments i també van aconseguir un pis de la borsa municipal al barri. D´aquesta victòria ara en fa un any: el 22 de desembre de 2017 els lliuraven les claus. L’Enric i la Maribel segueixen al seu barri i participant al Sindicat. Si bé el el passat 21 de desembre es va aprovar una nova reforma de la LAU en la qual la durada mínima dels contractes torna a ser de 5 anys, la renta continua sent lliure i estipulada a criteri arbitrari per la propietat. L’evolució de les reformes legislatives, des de 1994 (quan canvia l’essència de la LAU per tal de fer reflotar el mercat immobiliari), sempre es va orientar a incentivar la compra i la nova construcció, tot sense tenir en compte la destrucció del territori i l’existència d’habitatges buits.

Després del “desastre” de les hipoteques – resultat de la financiarització i especulació sense límits – el lloguer torna a ser un element important per a un mercat que no acaba de recuperar els ritmes de fa vuit anys. El 2013 es llegisla perquè el mercat immobiliari sigui encara més fluctuant i especulatiu a costa dels drets fonamentals de les persones i ara, tot i tornar al model de contracte de 5 anys, no es regula el preu de l’habitatge en relació a la capacitat adquisitiva de les llogateres.

En definitiva, l’habitatge segueix sent un privilegi.