L’altra cara de les Olimpíades del 92

Per Arran Poble sec

Barcelona any 1992. La capital catalana i l’Estat Espanyol són aquell estiu el punt de mira internacional en motiu del Jocs Olímpics. Com a seu d’un esdeveniment de caire mundial, l’ambient barceloní és de celebració en uns anys on regna el benestar social, on l’economia és òptima i s’ha superat una Transició després d’una llarga dictadura.

Darrere d’aquest escenari utòpic, el rebuig cap als Jocs s’estén ràpidament per tota la ciutat i es llancen diverses publicacions que expliquen l’impacte econòmic i urbanístic que suposaran, amb gran importància al districte de Sants-Montjuïc.  Només l’estadi de Montjuïc va costar més de 6.000 milions de les antigues pessetes. Una vegada més, els beneficis anirien a parar a les butxaques de les grans empreses i la Generalitat.

“Érem rics i no ho sabíem”, diu el fulletó que l’MDT (Moviment en Defensa de la Terra) del Poble Sec va publicar contra les Olimpíades. Igual que l’MDT, altres organitzacions de l’Esquerra Independentista de tot Catalunya es van mobilitzar, sent Terra Lliure la més activa. Aquesta organització armada va col·locar diversos explosius en empreses col·laboradores amb els Jocs Olímpics, una excusa que va utilitzar l’Estat espanyol per iniciar una mena de “caça de bruixes” d’independentistes sense precedents.

El 29 de juny es produeixen deu detencions i seixanta més a principi del mes de juliol sota les directrius de l’Operació Garzón, un pla que volia acabar amb l’independentisme combatiu i evitar qualsevol incident durant els Jocs. La majoria dels detinguts eren membres de Terra Lliure, però n’hi havia molts que ni tan sols tenien res a veure amb l’independentisme. En total, hi va haver setanta detencions i en tots els casos es va aplicar la llei antiterrorista, que determinava cinc dies d’incomunicació.

Però, el que va titllar de desmesurada aquella operació no van ser només els nombrosos arrestos, sinó les tortures que van patir tots, sense excepció, en mans de la Guàrdia Civil. Tot i que anys enrere ja s’havien denunciat tortures a membres de Terra Lliure, en aquella ocasió va ser diferent. Carles Benítez, exmembre de l’organització, assegura que no tenien res a veure amb les que van patir als anys vuitanta: “comparat amb les del 92 no hi ha color. Es va intentar aniquilar realment a la persona humana”, afirma.

Denúncia de les tortures

Només Amnistia Internacional va realitzar una investigació de les pressumptes tortures en un document de més de 300 pàgines, mentre que els forenses de l’Audiència Nacional van al·legar que els traumatismes corresponien a autolesions i cops fortuïts i, per tant, el jutge Garzón no va ordenar cap investigació. Davant d’això, quinze dels detinguts van obrir un procés per denunciar els fets i, malgrat que finalment arribés a judici a l’Audiència Nacional, el cas va acabar sent arxivat.

Finalment, les denúncies dels demandants van ser jutjades el novembre de 2003 al Tribunal Europeu dels Drets Humans, on es va sentenciar una condemna a Espanya per no haver obert una investigació dels casos. Tot i que això es va rebre molt positivament perquè es va denunciar a l’Estat espanyol, aquesta resolució no condemnava les tortures comeses i, una vegada més, els torturadors quedaven impunes. Cap jutge, polític, forense ni agent de la Guàrdia Civil van ser investigats, sortint, com és habitual, il·lesos del sistema.

ENTREVISTA COMPLETA

Carles Benítez, nascut al 1956, és un militant independentista, ex membre de Terra Lliure i un dels fundadors de Llibertat.cat. Des dels catorze anys va militar en organitzacions de caire juvenil del independentisme i, més endavant, s’apropa PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans). Quan el PSAN provisional es va dissoldre per formar l’IPS (Independentistes dels Països Catalans), Benítez entra a formar-hi part. És al juliol de 1980, just després de les accions contra les oficines de FECSA a Barcelona i Calella, quan comença s’integra a Terra Lliure. L’any de les Olimpíades, Benítez just sortia de la presó, però va tenir^[a] que marxar del país degut a la caça que s’estava duent a terme sota l’Operació Garzón.

-           Quina és la postura política de Terra Lliure davant els Jocs Olímpics del 92? 

Al 86 Terra Lliure s’avança estratègicament al plantejament de que aquí estem dintre d’un Estat en el que tot va molt bé, en una projecció espanyola a nivell mundial que està de moda. Dintre d’aquest marc no podíem quedar al marge. Vam començar a fer un plantejament ideològic del que passaria i el vam publicar. Es comencen a fer les primeres accions al 86 – 87 contra oficines d’empreses que tenien alguna relació amb els JJOO. A nivell de l’MDT (Moviment en Defensa de la Terra), també es crea un moviment de rebuig en contra dels Jocs.

-           Quina és la situació de l’organització quan es produeix l’Operació Garzón? 

En aquell moment havia patit dues escissions, una al moviment polític i l’altra a l’organització. Això fa que el Govern i les forces policials tinguin clar que hi ha un debilitament organitzatiu, però tot i així es van anar fent accions sobre tot^[b] en zones on s’havien fet manifestacions en contra dels JJOO. És llavors quan comença la caça contra d’independentisme.

-           Quin va ser el nivell de repressió?

Al 1992 la pressió que es va fer va ser tan exagerada que es va anar a buscar a gent que realment no tenien^[c] res a veure. La part més forta va ser l’entrar^[d] amb pistola a mitjans de comunicació com VilaWeb i El Temps. Aquí si que arriba una reacció popular molt bona, i fins i tot es van censurar programes a Catalunya Ràdio que denunciaven els fets del 92. També elPujol^[e] va haver de reconèixer que no pensava que això aniria a tant i es va, entre cometes, disculpar. El que es produeix amb aquesta operació és una voluntat d’aniquilar totalment el independentisme^[f] amb unes tortures que mai s’havien fet a Catalunya. Va ser una cosa molt bèstia el que van patir tots els companys.

-           Tots els implicats en l’Operació Garzón van ser torturats?

Absolutament tots van patir tortures. Hi havia gent que ja n’ havíem patit però comparat amb les del 92 no hi ha color. És intentar aniquil·lar realment a la persona humana. Algunes persones no s’han atrevit a anar a actes perquè tenen seqüeles del que va passar.

-       Per què no et van detenir i et van citar a declarar?

A l’abril del 92  vaig sortir de la pressó i vaig haver de marxar del país a l’estiu perquè també van venir a buscar-me. No obstant això, quan detenen als companys al local de l’MDT en aquells moments no consta el meu nom a la llista dels policies, anaven a cercar unes persones determinades. Després més tard se’n deuen adonar que faltava algú.

-       Quin escenari et trobes al tornar a Barcelona?

Bastant desolador. Havien tocat la medul·la espinal de la plataforma antirrepressiva i havien detingut a gent bastant important de l’MDT. S’havia de configurar tota la maquinària i mantenir la solidaritat amb els companys i les famílies. Va ser d’alguna manera una recomposició de tot l’aparell polític i antirrepressiu.

-       Com s’inicia la denúncia de tortures?

Es comença una batalla jurídica i s’intenta demostrar que totes les declaracions judicials eren producte d’unes tortures que en el seu moment s’havien denunciat, però totes havien anat a la paperera. Fins i tot els advocats fan demandes al jutge Garzón i ell mateix surt al documental dient que ell no té potestat per fer una denúncia de la instrucció que ell mateix està fent. Unes contradiccions que ell mateix sabrà perquè les fa. Suposo que perquè li van donar el mandat d’iniciar tota aquesta ofensiva.

-       Ell era conscient de tot el que passava a les comissaries?

I tant. I cal dir que els forenses que feien la revisió abans d’anar a declarar davant del jutge escrivien uns informes falsos. Fins i tot passaven cremes per eliminar els morats i dissimular les ferides. Quan aquestes denúncies topen amb l’Administració Judicial espanyola ningú tenia clar que això tiraria endavant. Va ser una aventura i mira, es va fer i aleshores va sonar la flauta.

-       I després tot passa ja al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg?

Sí. Es va dictaminar que el judici no havia tingut prou garanties perquè les declaracions havien sigut extretes sota tortures. Però Estrasburg no condemna les tortures, sinó el fet que no s’havien estimat les denúncies contra les tortures.

-       L’única amenaça real que tenia Espanya en aquell moment era d’independentisme popular?

Clar, érem l’enemic que encara sortia al carrer. Era impensable que després d’haver aprovat una Constitució, fins i tot la Crida per la Solidaritat, que era un moviment que passava bastant de la història, se sumés a la lluita antirepressiva i que hi hagueren manifestacions de 30, 40 i 50.000 persones per aquestes detencions. Això era impensable quan s’aprova la Constitució al 79, érem quatre gats. Aquí és on realment la lluita popular que es va donar en aquella època  –  i d’acord amb que molta d’aquella gent avui la podem veure en organitzacions com ERC-.

 -       Quina valoració fas del que es sap avui de l’Operació Garzón?

Vull que quedi clar una mica que està molt bé això que feu. Perquè tot i que hi ha hagut el documental d’Operació Garzón i el llibre de Terra Lliure, les noves generacions no en sou conscients d’aquesta època. Va ser una època molt dura i molt viva per molta gent. Moltes coses que s’estan projectant i molt bé avui són producte d’allò. I per molta part de l’ independentisme actual, sempre es mira com a la frontera o l’horitzó de la Guerra Civil, la lluita miliciana i tal, que és veritat que s’ha de recordar igual que tota la lluita obrera que hi va haver a principis del segle passat a la ciutat de Barcelona. Però cal també tenir en compte que en aquesta dècada (els 80) surts del final del franquisme i topes amb una Constitució que vol arreglar aquella dictadura i fer-la entre cometes més democràtica, i amb una Espanya de la que tothom vol copiar el model de Transició. És dur, però també té la seva recompensa com la xarxa social que en aquell moment es va generar. Va ser una etapa molt bona i tant a Euskadi com aquí es vivia un ambient il·lusionador.

-       I, per acabar, què en penses de les noves generacions de l’independentisme?

És que a nivell de revolta popular, la lluita de principis del segle XX era un moviment clarament popular i de país. I després a la Guerra Civil es van fer moltes coses i es va començar a dir que la història no és només canviar de bandera, sinó que és també fer una revolució. Vull dir que està molt bé fer aquests miratges, però reconèixer també que aquí hi ha tot un moviment antifranquista català, com el d’EPOCA, i que el fet d’iniciar aquest debat de que les coses no només són patrioteres, sinó que hi ha un context social i una lluita de classes pel mig, en el seu moment va ser gràcies al PSAN. Ara tot el que la CUP està fent tant bé és en part gràcies a que en el seu moment i va haver tots aquests debats.