Ayotzinapa i el moviment popular de Guerrero

“No venim a demanar ajuda, venim a demanar solidaritat”. Així va descriure el propòsit del viatge l’estudiant normalista Omar García a Barcelona. Amb més de vuit països a l’esquena, l’Eurocaravana 43 va arribar a la capital catalana amb força i repetint amb convicció els seus objectius: que els quaranta-tres estudiants d’Ayotzinapa (Mèxic) apareguin amb vida, que mai més es repeteixi un episodi com aquest i que es construeixin xarxes de suport mutu en aquest costat de l’oceà. Des de Mèxic van venir el Román Hernández, representant de Drets Humans; Eleucadio Ortega, pare d’un dels desapareguts, i Omar García, estudiant normalista.

La jornada d’acompanyament als membres de la caravana va arrencar a l’Àgora Juan Andrés Benítez el 9 de maig i  va culminar a mitja tarda amb una manifestació on hi van assistir gairebé dues mil persones. Des que l’any 2006 Felipe Calderón, anterior President del país, va declarar la guerra als  narco, a Mèxic s’han succeït més de 26.000 desaparicions. Segons un informe d’Amnistia Internacional, en el quaranta per cent dels casos no s’ha obert cap investigació.

Les escoles ‘Normals’

Les escoles Normales Rurales són centres docents destinats a la socialització de l’educació en l’àmbit rural mexicà que funcionen des del 1921. Els estudiants es formen per ser mestres i poden escollir entre diferents eixos, però el principal és el vinculat a l’activitat camperola. L’escola d’Ayotzinapa, concretament, es fundà l’any 1926 amb l’objectiu d’educar els fills dels camperols i donar allotjament als alumnes que venien de les zones més pobres de l’estat de Guerrero.

Des de la seva creació, aquestes institucions han estat rebutjades i oblidades per part del Govern, com tot el que està vinculat amb el camperolat a Mèxic. Segons l’Arturo Landeros, representant de l’Assemblea Ayotzinapa-Catalunya, el què ha passat a Iguala “és un reflex del què està passant amb el camp mexicà: intenten fer desaparèixer tot el que tingui a veure-hi per facilitar l’entrada d’empreses de monocultius, agroindustrials, etc.”

Els estudiants d’Ayotzinapa han hagut de buscar durant dècades formes d’autogestió, ja que gairebé no reben pressupostos de les autoritats governamentals. La presa d’autobusos, com la del passat setembre, és un exemple d’aquesta praxis. Tot i que en aquesta ocasió es van prendre els vehicles per assistir a una manifestació conmemorativa de la masacre de Tlatelolco l’any 1968, també se sol fer per traslladar-se per fer les pràctiques dels estudis.

Moviment popular a Guerrero

En motiu de les passades eleccions municipals celebrades el 7 de juny, es va iniciar un boicot als comicis per la desaparició dels 43 estudiants. Des d’octubre, dotze ajuntaments van ser ocupats pel Moviment Popular de Guerrero (MPG), format per mestres de la CETEG (Coordinadora Estatal de los Trabajadores de la Educación de Guerrero), exestudiants normalistes, alumnes actuals i altres organitzacions socials.

Acostumades a l’eco de la lluita zapatista i al fort teixit internacional que s’estén des de Chiapas,, les lluites d’altres punts de Mèxic es perceben més llunyanes. És el cas de Guerrero, on hi ha un moviment popular constituït per diversos fronts, com la CETEG, la Policia Comunitària, estudiants normalistes i els seus familiars. “Al costat zapatista ja existeix una xarxa de suport internacional, però Guerrero no és Chiapas. Aquest estat té les seves pròpies dinàmiques. Si a Mèxic hi ha prop de 16 guerrilles actives, només a Guerrero ja serien la meitat”, comenta l’Arturo.

La invisibilització i la manipulació dels mitjans de comunicació són els detonants de la iniciativa per teixir llaços en altres parts del planeta. “S’han utilitzat els mitjans convencionals com una plataforma per difondre mentides sobre els familiars de les estudiants desaparegudes. Aquest mitjans han decidit posar més pols a la cara del Govern mexicà perquè desapareguin les taques de sang”, va declarar Román Hernández. L’Omar va apuntar que “venim a entaular relació amb el moviment internacional. Estem establint plataformes de solidaritat. Ens treuen força en un costat, i nosaltres la construïm en un altre”.