Canviar l’ordre legal, social i polític per un de més just, humà i inclusiu

La força col·lectiva va fer possible un referèndum declarat il·legal, superant les expectatives de la classe política catalana i malgrat la forta repressió de l’Estat espanyol, que ha seguit desplegant-se després. Al Poble Sec, els col·legis electorals van resistir moltes hores amb “calma tensa”, gràcies a la determinació comuna. Però no totes van poder votar: veïnes amb nacionalitats diferents de l’espanyola no estaven incloses al cens. Daoura Dienye, del Sindicato Popular de Manteros, ens ajuda a entendre-ho.

El passat dia 1 d’octubre, el Poble Sec, com la resta de la ciutat i del territori, va viure una jornada sense precedents: milers de persones, veïns i veïnes molt diverses, es van aplegar durant llargues hores als col·legis electorals per defensar un referèndum declarat il·legal. Davant l’amenaça de l’estat, centenars de persones van omplir escoles i instituts dies abans. 1.915 col·legis electorals van resistir a tot Catalunya. La policia, que comptava amb uns 5.700 agents més dels habituals, vinguts d’altres comunitats i allotjats en hotels, vaixells i al famós vaixell del Piolí, va irrompre en alguns d’ells per evitar l’acció popular. La violència legal de la porra va ser televisada i moltes no s’ho volien creure: que la policia pega fort a petits, grans, a bons i a dolents, a qualsevol. Tot i les imatges i notícies que arribaven d’altres indrets, ningú no es va moure del lloc. A l’Institut del Teatre, per exemple, una trentena d’àvies i avis van romandre assegudes a les portes, ecom si fossin una “barricada”, mentre les estudiants actuaven davant el públic elector per espantar la por i escalfar els ànims. Semblava un ritual antic, dels que segurament inspiraren els carnestoltes.

El dia es va acabar amb un èxit rotund “del poble” o amb un fracàs estrepitós del Règim: més de 2 milions 300 mil persones van poder votar i la grandíssima majoria es va reafirmar contra el centralisme espanyol. El braç armat del Gobierno va fer el ridícul despullant dones mentre les arrossegava per terra, pegant a gent gran, saltant com a energúmens a sobre de persones assegudes tranquil·lament, destrossant el mobiliari d’escoles públiques i molt més. Tot, sense poder evitar que la majoria d’urnes acabessin sent escrutades.

Els dies següents van passar coses. La declaració d’independència, legitimada pel referèndum, no es va produir. O sí, però es va suspendre. O quelcom semblant. Moltes decisions i correlacions de forces se’ns escapen, però el que és segur és que aquella força popular del dia 1, que va sorprendre tota la classe política, va deixar empremta.

Des d’aleshores, el ritme de convocatòries i crides a la demostració de suport popular ha estat i és trepidant. L’Estat espanyol ha empresonat membres del parlament i líders de plataformes ciutadanes. Potser sense haver-ho planejat, van posar a la boca de moltíssimes persones l’expressió “preses polítiques”. Persones que mai abans no s’havien qüestionat la legitimitat de l’estat i de la llei.

El “dret a vot” i altres barreres racistes

Però tornem al pla més local: el Poble Sec és un barri molt divers on no tothom estava cridat a votar el dia 1 d’octubre. A les Lleis del Referèndum i de Transitorietat, aprovades setmanes abans pel Parlament de Catalunya, es va decidir fer servir el cens de les eleccions autonòmiques, per la qual cosa només les persones amb nacionalitat espanyola  empadronades a Catalunya estaven cridades a participar. Això vol dir que, al barri, prop del 30% de la població no tenia aquest dret. El dret de participar en una votació que l’Estat espanyol havia declarat il·legal dies abans.

“Ens hem sentit cridades des del primer dia a defensar aquest procés i sobretot a participar-hi. Per això, malgrat que moltes de nosaltres no vam poder votar, sí que vam estar colze a colze igual que totes vosaltres defensant col·legis, barris, i pobles… (…) lamentem que les persones migrades que han fet de Catalunya el seu lloc on habitar, no hagin sigut tingudes en compte com a població amb dret a vot pel fet de no tenir la nacionalitat espanyola.”

Manifest llegit per persones migrades de diferents col·lectius, a l’acte Aixequem la República del dia 2 de desembre, a Barcelona.

El dret a vot no és l’única barrera que interposa el racisme, que és institucional, però també social. Daoura Dienye, membre del Sindicato Popular de Manteros, ens ho explica de manera senzilla: “S’impulsa la gent a fer quelcom il·legal, cosa que no veiem malament, que és votar desobeïnt les lleis de Madrid, però quan nosaltres sortim al carrer per vendre ens diuen que això no, que això és il·legal, que hi ha una llei i que s’ha de respectar”. Després d’afirmar amb rotunditat que, com a Sindicat, donen suport al poble i al seu dret a l’autodeterminació, ens parla sobre el seu vincle amb aquesta lluita. “Convidar una persona a cuinar és diferent a vincular-la a la seva lluita”. El que no vol dir que cuinar no sigui una manera de rebre suport, participar i una oportunitat per fer xarxa. Vincular és “donar la paraula”. Els manters, tot i que ningú els ha preguntat, van emetre un comunicat en suport al referèndum el dia 29 de setembre. En el text, entre d’altres coses, reivindiquen els anys de lluita i resistència contra el govern espanyol colonial i racista. “Ens agradaria que la possible nova república a més de desconnectar-se legalment i jurídica d’Espanya, també es desconnectés del seu esperit i la seva mentalitat colonialista i racista”, apunta Dienye. I és que Catalunya també és producte del passat colonialista europeu i part del present d’un Mediterrani ple de sang. “Que el que es construeixi sigui des de baix per canviar l’ordre legal, social i polític per un de més just, humà i inclusiu”, afirma.

Quan semblava possible capgirar-ho tot amb la força de milers de persones desfilant harmoniosament pels carrers i un govern disposat a desobeir, l’Estat es va defensar amb l’aplicació de l’article 155. La repressió va trencar el somni i Europa –ens permetem homogeneïtzar aquest concepte momentàniament– no va dubtar en deixar clar que la Llei no es qüestiona. De ben segur que les persones que porten anys patint els crims de l’Europa “fortalesa” ja ho sabien, però no se’ls va preguntar. I on regna l’individualisme capitalista, mirar més enllà de l’experiència pròpia (i més si és hegemònica) costa. Per això mateix moltes ara han descobert que hi ha preses polítiques des de fa molt temps o que els carrers no sempre són nostres perquè vivim venudes a l’ordre.

Imaginar un món diferent, transforma-ho tot

“Els comitès [de Defensa als barris] van sortir o es van crear per defensar el dret al vot; aleshores, aquí tens un motiu”, diu Dienye. I segueix: “Nosaltres, de moment, no ens podem defensar a nosaltres mateixes a causa de les lleis i el sistema racista, per tant és molt difícil que ens posem a defensar les altres. Potser per això és complicat vincular-se als CDRs i CDBs.” Ho diu tot recordant que durant la celebració del referèndum els manters es van acostar al col·legi  IES Consell de Cent per portar menjar a les persones que hi resistien. En un barri com el nostre, la mancança de diversitat al Comitè de Defensa de Barri (CDB) pot cridar l’atenció. Però més que manifestar un lament, podem fer una projecció: “Molta població migrant tenim unes preocupacions igual d’importants com sortir a defensar el nostre dret a treballar per poder menjar. Amb tot, nosaltres estem amb el poble i amb la gent, i la gent ha de poder votar i esperem que nosaltres també”. La participació de les persones amb nacionalitats no espanyoles ha d’estar garantida en un procés que vol ser transformador. Com assenyala Dienye, “si estem a Europa tenim llei d’estrangeria i lleis de deportació. [Europa] És la impulsora de les lleis racistes, i si Catalunya està dins Europa farà el que mana Europa, com fa Espanya. Quin canvi pot haver-hi per les persones migrants?”. Un canvi que està per venir, que potser trigarà, i que només tindrà alguna oportunitat si el construïm juntes, amb la força col·lectiva que va fer possible l’1 d’octubre però també, i sobretot, amb l’experiència de les que porten temps imaginant un món diferent.