Consum, desplaçament i resistència

“Quisiste sentarte en la terraza de un café nuevo, esquina con un bulevar también nuevo y todavía lleno de escombros, que ya mostraba su esplendor inacabado. En la calzada, justo delante, se había plantado un buen hombre, con cara de cansancio, que llevaba de una mano a un niño, mientras sostenía en el otro brazo a una criaturita pequeña. Los tres estaban extraordinariamente serios y contemplaban fijamente el café nuevo… Los ojos del padre decían: “Se diría que todo el oro de este pobre mundo se ha concentrado en estas paredes”. Los niños exclamaban: “¡Qué precioso! Pero es un sitio donde sólo puede entrar la gente que no es como nosotros”

Adaptació de ‘Los ojos de los pobres’, C. Baudelaire en 1864

Durant molts anys, el Poble Sec va ser una zona poc valorada per les fortes pendents que li conferia la muntanya de Montjuïc i per la proximitat al castell des del qual es llençaven projectils que podien caure fàcilment al que ara és el nostre barri. La seva situació va facilitar poder edificar sense constriccions, perquè va quedar fora de les normes que, per exemple, sí que s’imposaven a l’Eixample per mitjà del Pla Cerdà. Així, poc a poc i amb cases menudes i humils, van començar a créixer la França Xica, Santa Madrona i les Hortes de Sant Bertran. Barriades que avui dia encara es poden diferenciar de la fisonomia del Poble Sec.

El barri s’ha anat impregnant de caràcter amb el pas dels anys, amb el transcurs de l’arribada de persones provinents de diferents llocs de la geografia espanyola, les diverses lluites obreres i la barreja cultural. Avui, el barri es capgira. Les seves setanta hectàrees s’han convertit en la llaminadura perfecta d’inversors privats, turisme descontrolat i privatització de l’espai públic. De fet, alguns carrers del Poble Sec han abandonat ja la seva potencionalitat com a creadors de comunitat de barri i s’han transformat en grans i simples generadors de riquesa econòmica. Al Poble Sec li calia un canvi. Però, és aquesta la manera?

“Som barri obrer”

Trenta anys fa que està oberta la serralleria Manuel Franco, també coneguda com “La Caseta”, per la casa en miniatura que mantenen al costat de la porta. La Inma també porta uns quants anys darrere del seu aparador. Viu i treballa al barri i, com moltes veïnes, ha notat els canvis del Poble Sec, vinculats, segons ella, als canvis que ha patit tota la ciutat. “Estan obrint molts bars i comerços nous. Hi ha molta més activitat que abans, però, per altra banda, han tancat moltes botigues de sempre, quasi obligades, perquè ja no podien sostenir-se”. I mentre ho diu, recorda quan la Festa Major del Poble Sec s’organitzava gràcies a les associacions del barri i a les petites aportacions econòmiques de les veïnes: “cada carrer feia la seva festa per al veïnat. Ara és el bar de torn el que monta taules al carrer i fa concerts pel seu propi benefici, sense que això repercuteixi positivament al barri”. A la Inma li agrada destacar el potencial del Poble Sec, “un barri molt bonic i amb molta història”, recalca. Però ho descriu com una involució. En comptes d’anar a millor “el barri s’està deteriorant”. A més, destaca que “no hi ha botigues per al dia a dia o per a necessitats com vestimenta o cultura. Tot són bars i alguns d’ells massa modernos, i no acaba de quadrar. Aquests bars viuen de la gent que ve de fora però aquí som barri obrer”, sentencia.

Precisament, la propietària d’un bar és la Míriam. Ella regenta el bar La Bóta, situat al carrer Fontrodona des de fa dotze anys. Va escollir el barri per viure-hi i, sobretot, per tenir Montjuïc a prop, i un dia va sorgir l’oportunitat d’obrir el bar. Un treball molt més dur del que va imaginar, “sobretot al principi”, explica. Ara, “el barri s’ha posat de moda i la convivència se’n ressent”. Per un moment, albira el futur del Poble Sec com el del Born actual. “M’agradaria que es mantingués un equilibri per respectar el que ha estat aquest barri, per no canviar-li el caràcter”. Des de la seva postura dins el sector de l’hostaleria, veu amb preocupació el patiment de veïnes que viuen prop dels bars. Destaca com a molt necessari el diàleg i sobretot la necessitat d’unes polítiques proactives amb aquesta problemàtica: “ajudes per a insonoritzar les finestres; que els pisos al costat dels bars siguin més barats per llei, i que siguin ofertats per llogar primer als propietaris dels bars”. De fet, proposa una taula de negociació en la qual hi participin veïnes, bars i Ajuntament. “Si l’Ajuntament dóna permís per obrir un bar, allò lògic és que s’asseguin les tres parts a parlar i que posant una mica de diners cadascuna, es pugui solucionar el problema”. Fins ara, des del consistori s’han facilitat diverses trobades entre veïnes i el sector de la restauració dins de marcs com el Consell de Barri. Tot i així, les institucions no han començat a moure fitxa per fomentar una bona convivència fins que el veïnat s’ha organitzat i ha presentat denúncies de la situació.

El Luís, per la seva part, és encarregat del Bar Ramon, situat al carrer Blai, on el conflicte de l’espai públic, l’oci i el soroll nocturn n’és protagonista. El Bar Ramon va arribar al barri amb la idea d’aprofitar els beneficis d’un carrer de vianants. Per al Luís, l’afluència del carrer ha aportat moltes coses positives vinculades a la qualitat de vida “sobretot pel que fa a seguretat”. Explica que fins fa vuit anys, “ningú s’atrevia a sortir durant la nit al carrer, hi havia bandes que es barallaven entre si, hi havia morts”. Tot i així, està d’acord que cal implementar mesures específiques de control per temes com llicències, compliment d’horaris i robatoris. A més, comenta que fa temps els establiments més antics de Blai van demanar “la regulació de les tipologies de negocis per evitar l’aglomeració de bars”. Ara, però,  apunta que “un 80% dels propietaris són del barri; viuen i consumeixen aquí” i  “hi ha gran varietat de productes al carrer”. Per a ell, els bars i restaurants no són la causa de la turistificació del barri, sinó els albergs i els pisos turístics.

El turime que deshabita els barris

La preocupació de la Míriam i la problemàtica dels pisos turístics que assenyala el Luís és una realitat que pateixen quotidiànament veïnes com la A.R.. Viu a Nou de la Rambla des de fa 22 anys i afirma amb molta decisió que “el barri ha canviat molt pel turisme. És el preu d’haver-lo posat de moda”. De fet, explica que “ara moltes veïnes evitem carrer Blai. Abans, almenys, et trobaves veïns i coneguts a les terrasses. Ara no, són tot guiris o gent de fora del barri”, explica. Però, per a ella el malson té nom de pis turístic, pel soroll i el malestar que causen. Al seu edifici en té dos legals i un d’il·legal: “no pots establir vincles amb gent que està de pas. Abans, parlant, podies resoldre les coses. El vincle de convivència t’obliga a buscar una solució, però amb una estada temporal no t’ho pots plantejar, no tens un interlocutor vàlid”.

La transformació d’un barri basada en els paràmetres de l’actual model neoliberal passa per substituir i destruir les característiques i estils de vida propis, que li han conferit personalitat, per, enlloc de millorar les condicions de vida amb els seus habitants, desplaçar-los subtilment. Així ho resumeix el sociòleg Manuel Delgado: “rehabilitar un barri vol dir, gairebé sempre, inhabilitar els que van ser els seus veïns per continuar vivint en ell”.

_____________________________________________________

Ens expulsen del barri

Un cop més, el Sindicat de barri del Poble Sec s’ha reapropiat de l’espai públic per trobar-se amb veïns i veïnes del barri. El diumenge 20 de març, la Plaça Santa Madrona va ser l’escenari d’una assemblea d’apoderament col·lectiu. Prop d’unes vint persones es van reunir, des de les dotze del migdia, per assenyalar l’expulsió de les veïnes de l’edifici número 1 de Plaça Santa Madrona i compartir problemàtiques similars a l’entorn de la plaça. “Hi ha prop de tres edificis que estan patint la mateixa situació”, va dir la Montse, una de les veïnes que ocupaven les cadires durant la trobada. També hi va assistir la Glòria, propietària de la floristeria que, des de fa més de 16 anys, està situada a la cantonada de la plaça. Ara la fan fora del seu local. Ha de marxar perquè la propietat vol remodelar l’edifici per poder cobrar lloguers més elevats en el futur. Les afectades són tant veïnes de tota la vida, que no volen abandonar la casa on durant anys han viscut, com inquilins recents, que no volen marxar del barri sota la pressió i obligació dels interessos econòmics.