El cas de Navas. El dret a la ciutat i els models de barri

A la Plaça de les Navas podem reconèixer tensions polítiques, socials i econòmiques que responen als successius models urbans de Barcelona, des de principis del segle XX fins a l’actualitat. A més, es tracta d’un territori on es posa en joc el nostre dret a la ciutat, amb totes les contradiccions i dificultats que trobem per exercir-lo. Navas va romandre tancada durant més d’un lustre, a causa de les obres per remodelar-la i construir-hi un aparcament a sota. Aquest cas il·lustra força bé com s’acostuma a gestionar l’espai públic. Els interessos immobiliaris, la transformació de Barcelona en un lloc per a turistes, la neteja de gent «indesitjada» al centre i, alhora i no menys important, la manca de participació veïnal per dissenyar l’hàbitat urbà, s’han entrellaçat durant aquests cinc anys «en construcció».

Per tractar de «reconstruir» Navas, i havent enregistrat diversos testimonis de persones vinculades a la plaça, articulem ara part d’aquestes experiències amb imatges que mostren l’ evolució arquitectònica i social de l’espai i del Poble Sec. Volem formar, doncs, una mirada col·lectiva, però no necessàriament unívoca, cap aquest punt com a lloc de conflicte i negociació del model de barri on volem viure.

***

El records de Jonathan sobre l’anterior Navas, que es va inaugurar l’any 1982, tenen a veure amb el futbol. De petit, amb altres nens, feia servir els bancs i les palmeres que hi havia davant del bar del seus pares –el Brisas do Sil– com a porteries. Mai anava, però, a la part més elevada de la plaça, on diu que s’asseien joves conflictius: «Eran de lo peor que había. [...] ¿Cuánto hace que me intentaron robar a mí allí arriba? Tendría 9 o 10 años… Ahora se habrán ido a otras plazas». Quan vam recollir aquestes paraules, a principis de 2012, la de les Navas encara estava en obres. De fet, la remodelació va començar, entre altres raons i com manava el «model Barcelona», per netejar-hi aquell ambient socialment sospitós.

Imatge: Arxiu Municipal de Sants-Monjuïc

Al cap de poc d’inaugurar-se la nova plaça, al Jonathan –aleshores amb vint anys d’edat– encara li feia por que aquella gent, que va conèixer de nen i des de lluny, tornés a Navas: «Si ven que esta es mejor, bajarán». És que el «problema» era per tot arreu: «Tú vas por ahí y en todas la plazas tienes el miedo de que, entre los de Rumanía, los otros chavales y tal, se te junten y…».

***

Imatge: Arxiu Municipal de Sants-Monjuïc

La Margarita ronda la seixantena i la seva vinculació amb Navas és molt estreta. Hi va créixer a la dècada dels cinquanta, a un Poble Sec que poc té a veure amb el que coneixem ara. Posteriorment va viure fora del barri, però fa uns anys que hi va tornar per qüestions personals. «Els meus pares són murcians. El meu pare va arribar per treballar a l’exposicó de 1928. Hi havia una certa divisió entre els catalans i els castellans, [...] [que] eren respectats però mai integrats».

Des de casa de la Margarita es veu la plaça sencera. «La recordo de petita, als anys cinquanta. El primer record que tinc és la plaça de sorra i que els nens jugaven a una banda i les nenes a l’altra. [...] Estava tan pelada i tenia tan poquetes coses que un dels nostres jocs era travessar-la seguint l’ombra de la gent que passava. Qui la travessava sense sortir de l’ ombra era qui guanyava. [...] Devia ser el seixanta i tants quan van arribar les rentadores; hi havia botigues que et llogaven la rentadora i la pujaven a casa sense ascensor».

***

L’Oriol, per exemple, era un d’aquells nois que s’asseien a la part de d’alt de l’antiga Navas –és a dir, la posterior al 1982–, tot i que ell li diu «la part de baix», en relació a un «pipican» que encara es trobava més amunt. Ho feia amb la seva colla moltes tardes, entre 1995 i 1997: «Alguns no érem d’aquí, sinó de Sant Antoni. Com que l’Eixample és un barri força gris i bastant deshumanitzat, i no hi havia espais d’encontre, a més del fet que l’avinguda Mistral hagués estat en obres molts anys… això suposava que busquéssim altres espais on trobar-nos. Navas acomplia aquestes condicions, donava intimitat. Hi podies seure, prendre alguna cosa tranquil·lament sense haver d’anar a un bar. Aquí fèiem unes birres, començàvem a fumar els primers cigarros o, fins i tot, els primers porros. Crec que és una experiència d’adolescència que molts hem tingut; l’única diferència és a quin espai ho hem fet. Nosaltres, sincerament, no crec que féssim massa soroll, ni portàvem cap equip de so, ni res per molestar a ningú. Potser com que érem més joves, i més permissius amb el consum d’alcohol o drogues al carrer, altres persones, per edat o pensament o ideologia, ens veien malament. De vegades, la percepció del que és o no molest és bastant subjectiva».

Imatge: Arxiu Municipal de Sants-Monjuïc

***

Sandor i Elena són una parella jove que va adquirir un pis a una cantonada de la plaça fa sis anys. Quan Navas va ser inaugurada el 2012, després de molts mesos de molèsties a causa de les obres de remodelació, van descobrir que el soroll continuaria sent un problema: «El primer verano fue una locura, un exceso de ruido increíble. No había manera de dormir ninguna noche. Siempre había gente en la calle. [...] Ahora dormimos mucho mejor, pero porque hicimos una inversión importante en ventanas nuevas».

Imatge: Margarita

Sandor és arquitecte i ens explica: «La plaza está diseñada para un fácil mantenimiento, porque la eliminación de áreas verdes provoca que las áreas duras sean más fáciles de limpiar. Es una plaza dura con muy poca vegetación, y la vegetación sirve como colchón acústico, lo mismo que las áreas verdes o terrosas. [...] El hecho de que haya un parking debajo tiene soluciones arquitectónicas diferentes. Un ejemplo podría ser el aparcamiento de la Fira de Barcelona, donde se han construido una especie de dunas artificales encima. Tampoco voy a decir cómo la hubiera diseñado yo, mi duda es si se hizo todo lo que se podía haber hecho o no”.

Imatge: Margarita

***

Aquest muntatge d’històries i imatges intenta perfilar un mica quines relacions s’han anat produint entre l’espai de Navas i les subjectivitats, experiències i grups que l’han fet servir, i la tensió permanent que s’hi estableix entre pertinença i alteritat. Aquestes quatre veus apunten a repensar com la plaça representava abans i presenta ara una cruïlla social al Poble Sec, i com diferents posicions es condensen, de vegades de manera conflictiva, en  un mateix espai públic. Quin model de plaça i de barri volem, i com habitem els actuals, amb les seves complexitats i precarietats? Potser amb aquesta pregunta comença el nostre dret a la ciutat, a més d’una configuració política d’allò comú.

(*) El Taller de Ficció som un grup de veïnes que
estudiem els conflictes del Poble Sec en relació
amb l’espai públic, la construcció plural de la
seva història i les diverses narratives que podem
fer circular respecte a això. Utilitzem eines
audiovisuals, tallers participatius, vídeo-fòrums, i un
arxiu d’imatges i relats. Les tres primeres fotografies
d’aquest article pertanyen a l’Arxiu Municipal Sants-Monjuïc;
les dues últimes han estat fetes per la Margarita.