ELS SABERS DE LA MÀ (II): L’ATENEU D’OFICIS DEL POBLE SEC

L’Ateneu La Base ara fa tres anys que es va inaugurar, però el seu procés d’arrencada com a projecte i la construcció del local tal com el coneixem ens porta almenys a un any més enrere. Quelcom semblant es pot dir de l’Ateneu d’Oficis (AdO), que ara en fa dos que s’inaugurà. De fet, van ser les obres de La Base les que van posar en comú les mans i l’ofici -i els afectes- d’un grapat de persones i les van animar a encetar un projecte polític cooperatiu directament relacionat amb les seves destreses manuals: fusteria, ferreria, construcció, cistelleria, etc.

Partint dels mateixos principis de La Base de mutualització, horitzontalitat i autonomia, aquesta vegada es tractava d’organitzar-se entorn a la qüestió del treball, eix vertebrador de la vida que amb el capitalisme esdevé alienació. Si amb la maquinització el treball es fragmenta i es perd el control sobre els processos productius, alienant-nos com magistralment ens mostrà el Chaplin de Modern Times, el postfordisme i la precarització han liquidat les solidaritats que es donaven a les fàbriques i als barris. D’alguna manera, modestament, l’AdO sorgeix de les ganes de revertir aquesta situació de forma col·lectiva, entre un grup de persones afins que posa al centre i en comú la qüestió del treball com a ofici, reteixint solidaritats al mateix temps que es cobreixen necessitats.

Tenir un ofici pot significar recuperar el control sobre la pròpia força de treball, treure-la del nínxol de mercat en què el capitalisme l’ha enterrat. Tenir ofici és “fer les coses bé”, recuperar el control sobre el procés de producció, saber on comença i on acaba, i com. L’AdO significa recuperar l’ofici però fer-ho col·lectivament, combatint l’aïllament i la individualització, compartint coneixements, recursos i habilitats. L’AdO és ateneu precisament perquè socialitza, transmet i comparteix els seus sabers, per això fa formació i al mateix temps crea comunitat en el propi procés d’aprenentage col·lectiu, esdevenint poc a poc, com La Base, una comunitat d’afectes.

L’AdO, com La Base, des del principi ha posat la qüestió material i la necessitat de dotar-se d’infraestructures pròpies al centre, tractant de fer realitat l’ideal de l’autonomia, tractant de fer-la transversal al projecte. Així, l’AdO vol cobrir les necessitats personals pròpies treballant de forma comunal en la realització d’obres, rehabilitacions i petites reparacions a domicili al propi barri, afavorint les persones més necessitades però evitant l’assistencialisme, mirant d’erosionar la relació venedor/client i evitant també els clients especuladors que fomenten la gentrificació i turistificació del barri. I quan fa formació adreça els seus cursos a persones interessades en aquesta forma d’entendre el treball com a ofici, especialment aquelles més precàries, respectant els processos d’aprenentage i evitant de cristalitzar les figures temporals de mestre i aprenent. Finalment, un altre eix principal del projecte és la col·laboració a nivell tècnic i logístic amb espais afins políticament, partint de La Base i la seva comissió d’infraestructures, per contribuir a l’extensió i consolidació del model -és a dir de l’autonomia tècnica i material- arreu del territori, compartint coneixements i experiències i establint vincles amb ells.

Reapropiar-se de la tècnica i dels mitjans de producció i cobrir de manera autònoma i comunal les nostres necessitats materials, afectives i espirituals, és essencial per a fer front al desastre capitalista. Així va ser-ho als anys trenta, amb l’extensa i densa xarxa d’ateneus, sindicats, escoles racionalistes i cooperatives, i així ho és ara. L’AdO és, a hores d’ara, un procés col·lectiu, un projecte en construcció permanent que esdevé un referent, una idea que es fa realitat poc a poc i en la que s’enmirallan altres grups que també visualitzen aquest fer de la necessitat virtut, de la qüestió material una potència política.

*Aquest text tracta de ser fidel a les pròpies veus d’algunes membres de l’AdO.