L’exposició urbanitzadora, l’urbanisme exposat

El progrés es du a terme a través dels grans esdeveniments

(Cambó)

L’Exposició Internacional de 1929 va suposar la urbanització definitiva de la plaça d’Espanya, seguint una línia de palaus i instal·lacions fins al Palau Nacional, on es situa actualment el MNAC. Així mateix, Montjuïc va comptar amb un procés per a fer l’enjardinament, la introducció de les actuals fonts i l’inici de la construcció del funicular.

Així és com s’acostuma a conèixer l’Exposició, però inicialment el projecte fou per la zona de la plaça de les Glòries, molt més industrialitzada a inicis de segle XX. Finalment, la inversió es va derivar en la creació d’un nou centre direccional (la plaça d’Espanya) des d’on vertebrar una nova expansió urbana cap al cantó occidental de la ciutat en dos sentits: d’una banda, urbanitzar la zona entre Montjuïc i Sants, connectant la punta occidental de l’Eixample amb les barriades de caràcter més rústic i, de l’altra, regular els fluxos comercials de direcció ascendent de la ciutat, donant protagonisme al Paral·lel, que es vinculava amb el port i, de cara al futur, connectar també l’altra banda de Montjuïc.

D’aquesta forma podem entreveure el pla estratègic del consistori. Es pavimenta tota la zona, però també es realitza un enllaç comunicatiu amb l’ampliació de la xarxa de transports, recreant la idea d’un metro transversal fins a Sants i l’Hospitalet. A més, s’hi fa arribar l’enllumenat elèctric en substitució del gas. Aquesta inversió aporta nous elements i reacondiciona la zona, responent a una visió de progrés i venent una imatge que responia a una mena de marca de ciutat moderna als ulls d’Europa.

Però l’encavalcament de les diferents projeccions aportà problemàtiques. Pel que fa al pla d’electrificació, no es va planificar correctament ja que es desconeixien les característiques del seu traçat. Això es deu al fet que encara no s’havien construït molts dels palaus i pavellons i existia una important escassetat d’elements i instal·lacions elèctriques a la zona. Aquest últim fet neix de l’evidència de voler introduir una xarxa elèctrica enorme en un espai rústic, fer créixer un gegant del no-res.

Per altra banda, cal preguntar-se quina vinculació tenia aquesta projecció sobre la població, si realment responia a la intenció de millores de les condicions i necessitats de la zona. I és que un element a considerar, si no el més important, és la voluntat expressa de “recuperar la muntanya misteriosa”. Així, s’oficialitzava un discurs sobre la reutilització de la muntanya de Montjuïc. A efectes pràctics, es tracta del seu enjardinament, revestint-la d’un gust més adequat a les avantguardes elitistes de l’època sota el pretext que la muntanya abans era poc accessible. Però, sobretot, ens trobem davant d’un pla de reducció del barraquisme. Una mostra evident d’aquest fet és que existiria un mur que separaria el recinte de l’Exposició de les zones de barraques.

Finalment, es va incentivar als habitants d’aquestes zones a acceptar el trasllat als habitatges de nova construcció (Ley de Casas Baratas), planificades en paral·lel a la creació de l’Exposició i situades a la perifèria de la ciutat. Aquesta política suposava reconèixer que les innovacions no anaven destinades a cobrir les necessitats dels barris, sinó que servien a  l’argument que prioritzava una redistribució poblacional.

En definitiva, seria el mateix Cambó, màxim garantista polític de la burgesia catalana, qui reconeixeria que el progrés es duu a terme per mitjà dels grans esdeveniments. No cal que ens preguntem ja si en algun moment aquesta classe social consideraria els anys de reivindicacions i lluites de les classes populars del barri del Poble-sec o de l’organització comuna de les barraques de Montjuïc. El gruix de les comunitats de barraques de la muntanya no es reduiria fins la dècada dels ’70, deixant-nos un llegat de moviment comunitari i concepció del bé comú.