Refugiades, més enllà de l’espectacle i la por

Bru Aguiló / Fotomovimiento

Les polítiques europees es tornen més restrictives i racistes amb el pretext de la inseguretat i la por. Es tanquen fronteres i s’estudia suspendre la mobilitat Schengen. Després dels atacs a París, s’han reactivat totes les alertes d’un pla de control social i ètnic, legitimat pel terme terrorisme. Ara, l’anomenada crisi de les refugiades queda en un segon pla, però el periple de les persones desplaçades de manera forçada dels seus països d’origen, continua.

Si abans eren l’illa de Lampedusa, Ceuta, Melilla i el mar Mediterrani, ara són Turquia, Serbia, Croacia, Grècia  i Alemanya. L’atenció mediàtica varia adaptant-se a les onades migratòries que arriben a Europa. Abans eren immigrants, ara són refugiades. Llenguatge traïdor, ja que no té en compte el fet que totes les persones que decideixen abandonar la seua terra ho fan per buscar una vida millor, ja sigui per violència econòmica o per violència bèl·lica. Totes són refugiades d’un context que les expulsa de manera forçada de casa seua.

Ja el 2014, 59,5 milions de persones van patir un desplaçament forçat al món, segons dades del Comitè d’Ajuda al Refugiat de Catalunya. 3,9 milions eren persones sirianes, mentre que 2,6 eren de l’Afganistan. Però és cert que no ha estat fins aquest últim any quan les marxes s’han multiplicat, sobretot de persones des de Síria. Així ho destaca Elisa Marvena, membre del Comitè de Solidaritat amb el poble sirià i de l’Associació Betmanna, a més de veïna del Poble Sec. Ella asegura que “des de l’inici del conflicte, moltes persones de diversos perfils han abandonat el país, però durant aquest estiu han augmentat les famílies que volen arribar a Europa”. Sobretot perquè els països veïns (Líban, Jordània i Turquia) “han començat a ser més restrictius amb l’arribada de persones refugiades”.  Aquests països rebien unes 40.000 persones diàries. Aquesta situació ha durat fins que les seues infraestructures, i una marcada desigualtat, han dit prou.

Per entendre el context que ens porta a aquesta situació s’ha de recordar la següent cronologia: Afganistán, 2001; Irak, 2003; Libia i Siria, 2011. Conflictes que responen a interessos econòmics, geoestratègies, rivalitats ètniques atiades per la comunitat internacional i revolucions internes que reclamen un canvi. “Tampoc s’ha d’oblidar la utilització del terrorisme d’una manera escandalosa i molt efectiva”, afegeix Marvena, que apunta com a l’inici del conflicte a Síria, Bashar al-Ásad va alliberar a membres d’Al-Qaeda, traslladats pels Estats Units després de la guerra de l’Irak, per desestabilitzar les mobilitzacions i justificar un atac sota la lluita antiterrorista. “Aquestes persones ara formen part de les faccions més extremistes del conflicte”, explica. No sorprèn, docns, que aquí el terrorisme també estigui sent l’argument per tancar fronteres.

Arribar a les costes europees

“És curiosa la reacció de la gent quan posa peu a terra ferma. Algunes desborden alegria, per haver arribat ja a Europa. D’altres, vénen amb quadres d’hipotèrmia o d’ansietat. I el més complicat és que saps que precisament tot continua, que Lesbos no és cap final en sí mateix”, comenta Bru Aguiló, membre de Fotomovimiento, que ha estat en els últims mesos a la frontera entre Croàcia i Serbia i a l’illa de Lesbos. “La intenció de la gran majoria és anar a Alemanya i als països nòrdics. Hi ha gent i famílies que ja tenen contactes sobre el terreny, on volen que sigui la seva destinació final”, diu Aguiló.

“El frame marítim, el de la immediata arribada, és el que més cala a ulls de l’espectador occidental, i el mateix passa amb la imatge on veiem gent creuant una frontera en condicions paupèrrimes. Però, i la continuació? I l’aguantar hores fins que se’t proporciona roba seca i menjar? I la dificultat d’iniciar el viatge amb nenes petites? No sabem la gran crisi emocional que suposa iniciar un procés migratori”, reflexiona Aguiló.

Milions de persones s’enfronten a un context que se’ls escapa i que les expulsa dels seus països, denigrant la seua dignitat. Mentrestant, Europa es replega en ella  mateixa. I amb ella, els seus països membre. Espanya ha acordat reubicar 15.000 persones refugiades. Al mateix temps gasta més de 22.000 euros diaris en els 18,7 km de tanques frontereres a Ceuta i Melilla. A Catalunya s’acceptaran unes 5.000 persones, amb una certa descoordinació en les tasques d’acollida. Però les refugiades han anat arribat, des de fa temps i pel seu propi compte. Ho han fet lluny de l’atenció mediàtica i al marge de quotes i pactes comunitaris. És necessari, per tant, un treball col·lectiu que pugui revertir el discurs de l’alteritat, l’odi i la por per acollir més enllà de l’espectacle.