“El caso 4F es símbolo de la podredumbre de esta ciudad”

Per Marta Pérez i Mar Valldeoriola

Han passat ja 7 anys des de la celebració d’aquella festa un 4 de febrer del 2006 al teatre okupat de Sant Pere Més Baix, on un guàrdia urbà va quedar en coma per l’impacte d’un test, després d’una càrrega policial. Set persones innocents van ser detingudes aquella nit. Cinc anys de presó, denúncies de tortures, irregularitats judicials i un suïcidi és el resultat d’un dels casos de corrupció policial més espantosos de Barcelona. El documental “4F: ni oblit, ni perdó”, projectat el passat 5 de novembre al Centre Cívic Albareda de Poble Sec, intenta posar llum sobre el procés oferint testimonis i proves del que va succeir. Set anys després, els propis acusats injustament i els seus amics i familiars continuen lluitant perquè es conegui la veritat i es faci justícia.

“Impotencia. Eso es lo que sentí, sobretodo como mamá. Yo siempre decía que lo iba a proteger siempre, que haría lo que fuera para que todo le fuera bien” –confesa Mariana Huidobro, mare de Rodrigo Lanza, obligat a complir cinc anys de presó injustament– “pero ver que eres incapaz de hacer nada contra esa injusticia es terrible. Es como si te negaran el derecho a ser mamá”. La Mariana Huidobro porta anys lluitant per demostrar la innocència del seu fill, i ha vist com ell, juntament amb altres tres acusats, ha estat objecte d’una trama de corrupció policial i judicial que l’únic que buscava era un cap de turc: “para mí el juicio fue como una burla, una necesidad de culpar a alguien, fuera quien fuese y limpiar de responsabilidades al ayuntamiento, que había cambiado la versión policial para poder inculpar a los acusados”. Rodrigo Lanza no va ser l’únic acusat. Amb ell també van patir el circ judicial Alex Cisterna, Juan Pintos i Patricia Heras.

“El caso del 4F ha significado para mí una constante lucha para conseguir la inocencia y la libertad finalmente” explica Silvia Villullas, ex-companya sentimental de Patricia Heras. La Patricia va ser condemnada i ingresada a la presó per haver participat en l’agressió al guàrdia urbà aquella nit del 4 de febrer. Des de sempre va defensar la seva innocència i fins i tot assegurava no haver estat mai al lloc dels fets. El 2011 va decidir treure’s la vida durant un permís penitenciari. Les seves reflexions encara es troben escrites al bloc “poeta muerta”, on descrivia el seu dia a dia i les seves il·lusions i frustracions.

Les irregularitats judicials i la falta de proves i testimonis van sumar-se a les denúncies de tortures que van fer els tres primers detinguts. Aquestes mai van ser investigades, tot i ser incloses en l’informe d’Amnistia Internacional sobre tortura policial a Espanya. “Una garantía del estado de derecho es que la policía tenga medios de control sobre sí misma. Sin embargo, en este país, la policía en vez de censurarse a sí misma, hace lo contrario, se blinda para proteger a los torturadores”, opina Silvia V. que afegeix que justament la consciència de l’abús de poder per part de la policia és el que ha aconseguit el recolzament social de moviments socials i polítics i la denúncia del cas per part de la societat. “Es un sistema de trabajo de la policía que se repite: torturan, se defienden unos a otros y limpian las pruebas. Éste es sólo un ejemplo, la gente lo sabe y por eso se ha sentido muy identificada” comenta Mariana H., fent referència també al recent cas de la mort de Juan Andrés Benítez en mans dels mossos d’esquadra.

Per elles i per l’entorn tant de Rodrigo com de Patricia, la justícia no passa per trobar la persona que va tirar el test, sinó que com diu la Silvia, “lo importante es dar a conocer que las personas que fueron acusadas y encarceladas eran inocentes y que fueron chivos expiatorios para tapar la corrupción y el mal funcionamiento de la policía y el ayuntamiento”. El somni de totes dues seria trobar les proves d’aquest entramat, com ara el primer informe policial, probablement signat per l’aleshores alcalde Joan Clos, on s’assegurava que l’objecte que va ferir el policia era un test, i no una pedra com es va afirmar més tard per poder inculpar els detinguts. “Es imposible porque ya lo quemaron”, conclou la Mariana.

Okupació del Palau del Cinema de Via Laietana per a l’estrena del documental

Totes les proves, diversos testimonis i una investigació detallada dels fets s’expliquen en format audiovisual al documental “4F, ni oblit ni perdó”, una co-producció de Metromuster, La Directa i 15Mbcn.tv. La peça es va presentar per primera vegada al Palau del Cinema de Via Laietana, okupat per l’ocasió i rebatejat amb el nom de “Cinema Patricia Heras”. En la presentació hi van assistir unes 800 persones. “Para mí ha sido un triunfo este documental, porque es el único medio que tenemos de explicar a las personas lo que ha pasado” comenta Mariana H. Des de la seva presentació, cap televisió l’ha volgut programar, i no ha estat fins aquest passat mes de novembre que ha rebut el primer reconeixement amb una menció honorífica en la categoria de millor documental estatal al festival internacional MiradasDoc de Canàries sota el títol “Ciutat Morta”.

Aquest nom amb el qual s’ha rebatejat el documental és una extracte d’un poema de Patricia Heras, “son sus palabras, y en ellas vemos la definición de la transformación de esta ciudad aparador, para turistas, y que olvida a las personas, ¿dónde queda la gente? ¿Qué están haciendo con las personas?” es pregunta Mariana H. La lectura de la Silvia no dista molt de la seva companya de lluita: “Es un homenaje a la ciudad, a Patri y a todo lo que pasó, símbolo de la podredumbre y de la putrefacción de la ciudad. Todo está podrido y muerto, y hay que denunciarlo”.

El cas 4F: el muntatge policial més esgarrifós de la història de Barcelona

4 de febrer de 2006. Es celebra una festa a l’antic teatre okupat del carrer Sant Pere Més Baix, al barri Gòtic de Barcelona que acaba amb importants disturbis amb la policia. Fora de l’edifici la policia carrega, quan de sobte cau un test des d’un balcó que impacta al cap d’un guàrdia urbà i el deixa inconscient. Immediatament i de forma arbitrària són detingudes set persones a l’exterior de l’edifici, tres d’ells d’origen sudamericà. Rodrigo Lanza, Alex Cisterna i Juan Pintos són traslladats a la comissaria de les Rambles després de rebre una contundent pallissa. Més tard, els tres detinguts denunciaran tortura i tracte de discriminació racial perpetuada per la policia. Són enviats a l’hospital del Mar, per curar-los les ferides. Allà entra en joc la història de Patricia Heras i Alfredo.

Els dos amics es trobaven a l’Hospital del Mar després d’haver tingut un accident amb la bicicleta. A la sala d’espera, Patricia és interpel·lada pels agents policials i “reconeguda” pel tall de cabell com una nova sospitosa de l’agressió al guàrdia urbà, i és traslladada, juntament amb Alfredo, a comissaria amb la resta de detinguts. Des de l’inici, els dos amics han defensat reiteradament que mai havien assistit a aquella festa.

Després dels fets s’inicia un procés judicial ple d’irregularitats i canvis de declaracions per part de policia i institucions. El que s’havia declarat primer com a test llençat des de dins de l’edifici, es converteix en una pedra tirada des de fora del teatre, versió que no és coherent amb l’informe de medicina forense ni els informes pericials. Tot plegat, per justificar les detencions i la culpabilització als detinguts. Únics testimonis dels fets: Víctor Bayona i Bakari Samyang, dos guàrdia urbans condemnats anys més tard per tortures i fals testimoni per un altre cas.

Tot aquest entramat per aconseguir caps de turc va costar 5 anys de presó a Rodrigo Lanza, tortures i vexacions als altres dos detinguts, i el suïcidi en permís penitenciari de Patricia Heras. Mentre amics i familiars dels acusats injustament continuen lluitant perquè se sàpiga la veritat, el documental “Ciutat Morta” aconsegueix posar llum sobre el pitjor entramat de corrupció policial de la història de Barcelona.