Identitats i altres belleses al Poble Sec

Explorant el mapa del comerç local: una incursió a les perruqueries de barri

Per Sandra C. i Marta Pérez

Una tarda a la perruqueria de la Clara, al carrer Blai

Una bandera dominicana presideix la perruqueria de la Clara al carrer Blai. De fons, la telenovel·la i, al mig de la sala, desenes de revistes del cor coronen la taula. A les prestatgeries, productes per al cabell de diverses marques –moltes nord-americanes i algunes llatines–, entre els quals destaquen els que prometen un allisat perfecte, aquell que pot amb el que anomenen un “pelo malo”. Les fotografies-pòster que presenten models de pentinats, propaganda de les principals marques europees i nord-americanes no són diferents de les que podem trobar en qualsevol perruqueria: dones blanques i primes, amb cabells tenyits amb un vermell de moda o el clàssic ros nòrdic. Tot i així, aquesta imatge comença a tenir competència a algunes de les façanes de les perruqueries del barri que s’anomenen llatines. Apareixen dones més morenes i amb cabells més arrissats al costat d’una nova oferta de servei: extensions, allisats amb keratina o trenes africanes, entre moltes altres.

En els últims anys, al Poble Sec, com a altres barris de Barcelona, hem assistit a diversos canvis en el teixit comercial local: tancament de botigues “de tota la vida”, turisme de masses i proliferació de locals d’oci, i obertura de comerços i negocis regentats per veïnes migrades de diferents parts del món. Supermercats, bars i restaurants, botigues de queviures, fruiteries i perruqueries, entre d’altres, s’han incorporat al mapa del comerç local. Hem volgut introduir-nos en un d’aquests sectors que cada cop és més visible al carrer: les perruqueries llatines. En un primer moment, i fent gala del tòpic que precisament volíem rebutjar (convertir a “l’altre” en fetitxe), vam imaginar aquests espais com a punts de trobada comunitaris. Llocs on pentinar-se o tallar-se el cabell eren només objectius secundaris. La comunitat, però, no s’explica, es viu. És per això que en el nostre apropament no hem observat tant aquesta comunitat mitificada, sinó altres qüestions que tenen més a veure amb la formulació de la identitat en contextos canviants i amb l’aparició d’altres subjectes que trenquen –molt tímidament, encara– amb la cultura estètica hegemònica.

“Cuando llegué al barrio, hace 14 años, solamente había 3 peluquerías latinas, ahora ya hay más de 15”, explica la Morena. Ella és la propietàriades de fa vuit anys d’una perruqueria que duu el seu nom situada al carrer Blasco de Garay. Va començar treballant al carrer Blai i després de fer serveis a domicili durant un temps, va decidir obrir el seu propi negoci.

La perruqueria de la Morena

La comunitat dominicana és molt present al barri i cada cop més visible. Se sap que moltes d’aquestes dones han estat pioneres en la migració a Catalunya i van ocupar un sector fonamental per al sosteniment de la vida: el treball domèstic i de cures, treball poc visible i precari des de sempre. Si bé la “crisi” ha provocat efectes negatius en el teixit comercial autònom, les condicions laborals de la feina domèstica i de cures no són encara comparables a les que pot proporcionar un negoci propi. És per això que, algunes dones, fugint de la precarietat i aprofitant formacions i experiències al seu país, han obert els seus propis establiments.

La perruqueria de la Morena està especialitzada en fer extensions. Ella ens explica que les seves clientes són molt assídues, tot i que últimament el volum de feina ha baixat: “Vienen a retocarse una vez a la semana; peinarse, alisar, retocar alguna extensión. Algunas clientas trabajan en otros países de Europa y aprovechan para venir a retocarse cuando viajan”. A ella mateixa li agrada canviar sovint de pentinat. Tant, que a vegades la presidenta de l’escala o la cartera l’han de mirar bé per reconèixer-la.

Però la cura de l’aspecte no és només assumpte de “dones”. Leo, propietari d’una perruqueria al carrer Roser, ens confirma la importància dels “cortes rectos”, de “la barba bien recortada y las patillas rectas” en un home. Per mantenir “un aspecto de limpieza” cal retocar-se un cop a la setmana, a vegades dos. Aquí no només atenen homes, i no només dominicans. Roberto, un dels barbers, ens ensenya amb orgull algunes imatges des del seu mòbil: dones que no encaixen en el models més tradicionals de feminitat i a les que fa talls “modernos y diferentes”.

L’identitat llatina al mercat de treball

Tot i que “latina” apareix a moltes façanes dels negocis com a descripció d’una oferta de servei o un reclam per un públic que és present a l’entorn proper, no totes les perruqueries es descriuen a sí mateixes amb aquest identificatiu: la Clara recalca que a la seva perruqueria vénen dones de tot arreu i que ella no té una xarxa ni dominicana, ni llatina, sinó molt més àmplia. Estant allà, hem pogut comprovar que és així: en un moment donat, totes les clientes que hi eren procedien d’un país diferent. Amb ella treballa la Yomaris, una jove que va arribar a Catalunya amb set anys, i que es va enganxar al món de l’estètica durant un viatge que va fer a la República Dominicana per visitar la família. Tant ella com algunes clientes ens explicaven que anar a la perruqueria és un costum que practiquen de manera habitual, tant aquí com allà.

La segmentació del treball per “ètnia” ha generat la identificació de “comunitats ètniques” per mitjà de la mirada homogeneïtzadora de les persones “autòctones”, que buscaven anomenar i separar allò “diferent”

La perruqueria del Leo

Quan el Roberto, que treballa a la perruqueria d’en Leo, assenyala que a “las peluquerías de los blancos no le dan trabajo a un dominicano” de seguida entenem part de la lògica de la diferenciació entre perruqueries llatines i no llatines. No podem afirmar que l’oferta d’aquests establiments està orientada a un públic en funció de trets identitaris. Tots els elements suposadament identificatius que hem observat han estat modificats pel context i adaptats a les circurmstàncies de les persones que transiten aquests espais. El que sí que podem assenyalar és com es fa palesa la segmentació del mercat de treball a casa nostra, i molt a prop: al nostre barri.

A la segmentació “clàssica” del mercat de treball a Catalunya, s’han incorporat de manera significativa, si ja no hi eren abans, factors com el gènere i la procedència. La primera onada important de migració estrangera a l’Estat espanyol, cap als anys vuitanta, va arribar mentre es produïen canvis al sistema laboral. En aquella època van començar a introduïr-se conceptes clau com la flexibilitat i la temporalitat, aspectes que van caracteritzar de seguida les feines ocupades per persones migrants.

S’iniciava aleshores el procés de segmentació per “ètnia” amb l’aparició de “nínxols laborals”. Una cara d’aquest procés ha estat la profunda precarietat de determinades feines, amb el suport de governs que han optat per legislar retallant drets de la ciutadania amb prescripcions europees.

Per una altra banda, aquesta segmentació ha generat, progressivament, la identificació de “comunitats ètniques” per mitjà de la mirada homogeneïtzadora de les persones “autòctones”, que buscaven anomenar i separar allò “diferent” i la conformació, a la vegada, de xarxes d’intercanvi i de suport entre persones provinents de llocs propers.

Un espai de socialització

Les perruqueries sempre han estat espais familiars, de socialització, “de terapia” i de safareig, i les perruqueries “llatines” no en són una excepció.

A la perruqueria del Leo, un noi es rasura les patilles i es repassa els acabats del pentinat. Cinc nois més seuen als sofàs mentre consulten els seus telèfons mòbils o es fan fotografies. “Aquí a veces viene la gente a compartir el rato, porque muchos estan en el paro, y para no quedarse en casa, vienen aquí y estan acompañados”, comenta el Leo, mentre acaba de perfeccionar l’afeitat d’un client. A vegades, les perruqueries esdevenen espais de socialització on les persones que hi van per arreglar-se hi passen més temps del necessari. L’espai familiar tampoc no passa desapercebut. A La Morena, la filla de la propietària fa els deures en sortir de l’escola, mentre que una amiga de la perruquera l’espera asseguda en una de les butaques per anar a prendre alguna cosa quan tanqui l’establiment, que serà dues hores més tard. A la perruqueria de la Clara els seus fills també esperen que la seva mare acabi la feina per poder tornar a casa tots junts.

Imatges a la porta de la perruqueria Iris, a la plaça Navas

Per molt que en els últims anys la identitat hagi estat al centre de certes estratègies polítiques, històricament no és fàcil trobar un exemple on l’origen, la percepció del fenotip, ètnia o cultura hagin estat ben delimitats, immutables o independents de l’entorn. Les identitats, al contrari, tendeixen a canviar en una dialèctica permanent amb el context.

En els processos migratoris, sovint és al lloc de destí on es formula una diferència identitària que permet separar l’altre. Les imatges que trobem als negocis locals de bellesa encara responen als tòpics imposats per la indústria de l’estètica: models de la cultura occidental, blanca, burgesa i masclista. La introducció a petita escala d’altres models estètics, d’altres formes de socialitzar-se i de fer-se visible al carrer poden provocar canvis positius en aquest sentit.

La pretenció de trobar la “comunitat”, allò que hem perdut a les ciutats on l’individualisme capitalista sembla haver-nos envaït, segurament ha estat un objectiu ingenu. Però la vida s’obre camí on sigui i allà on vol. Els espais comunitaris no es programen ni es gestionen. Succeeixen si es desenvolupen estratègies comunes per superar els bloquejos socials.