La por a la soledat

Per Rosa Frasquet

“Nos han enseñado a tener miedo a la libertad, miedo a tomar decisiones, miedo a la soledad. El miedo a la soledad es un gran impedimento en la construcción de la autonomia.” Marcela Lagarde. El feminismo en mi vida. 

no estem soles

Foto: Marina Menegazzo y María José Coni, asesinadas en Montañita (Ecuador) a finales de febrero. Els mitjans parlaven d’elles com”dones que viatjaven soles”.

A les dones ens inoculen, des de ben petites, la por a estar soles i la sensació de ser éssers incomplerts sense la companyia i la protecció d’un home. La soledat ha estat històricament un descrèdit per a les dones, una vergonya, una amenaça i un càstig reservat a totes aquelles que es desviaven de la norma. “No siguis tan rebel, o et quedaràs sola”. “Arregla’t un poc o ningú et voldrà”.

La por a ser una mateixa, a la pròpia individualitat i originalitat, es va instal·lant poc a poc en la nostra persona. Aquesta pressió social que té lloc en primera instància a les nostres famílies i entorns de socialització primària es reforça quan sortim al carrer mitjançant els diversos graus de violència que s’exerceix per part dels homes a l’espai públic. Si anem ‘soles’ -és a dir, amb nosaltres mateixes, ja que sembla que la soledat només computa si eres dona- som invariablement apel·lades per homes que consideren que la nostra mera presència a l’espai públic -un espai tradicionalment masculí, per oposició a l’espai domèstic- sense “protecció” o “companyia” masculina és una espècie de provocació cap a la seva masculinitat, pel que es consideren en el dret de proferir qualsevol judici de valor sobre els nostres cossos. Aquest ritual de territorialització masculí de l’espai públic i demostració del control i objectivització dels cossos de les dones que és propi del sistema patriarcal en que vivim acostuma a disfressar-se d’afalagament, de “floreta” insistentment, malgrat les múltiples ocasions en què el moviment feminista ha denunciat aquest assetjament sistemàtic. Només des d’aquesta lògica pròpia de la cultura de la violació que forma part de la nostra quotidianitat, promoguda i amplificada per una indústria capitalista que treu molt de profit de la cosificació de les dones – “I know you want it. You are a good girl (Sé que lo quieres. Buena chica)”, sentencia la cançó que vomita la radiofòrmula- pot entendre’s que en comptes d’ensenyar als homes a respectar i no agredir a les dones, ens ensenyin a no sortir soles a la nit, a evitar els carrers foscos, a no dur “roba provocativa” per evitar les violacions, traslladant implícitament a les dones la responsabilitat d’evitar una violència que és estructural i inhibint el dret a fer ús de l’espai públic amb llibertat. “On vas, tant soleta?”

No estem soles

A les societats patriarcals, les dones ens construeixen com subjectes carencials, incomplerts, no ténen l’estatus d’individus autònoms. Per això, com hem dit, estar “sola” és sinònim de no tenir parella (masculina) o comptar amb la protecció d’un home. Només així pot entendre’s que es consideri que dues dones que viatgen juntes ho fan “soles” (quina irresponsabilitat!), que és el missatge que difongueren els mitjans de comunicació massius en explicar el febrer passat l’assassinat de Marina i Maria José, dues dones argentines que es trobaven a Equador. Novament, de forma implícita es trasllada la responsabilitat a les víctimes. Novament, l’autonomia es castiga amb la violència i fins i tot la mort. Quantes dones juntes fan falta perquè la societat consideri que no estem soles? La societat reserva tota una sèrie d’estigmatitzacions a les dones que es desvien de la norma, càstigs simbòlics i reals que tenen una finalitat exemplaritzant: “Mira el que et pot passar si fas el que vols”. Les dones que transgredeixen la norma heterosexual (lesbianes, dones sense parella masculina) en són un exemple. Per què diem que les dones que esdevenen mares sense parella masculina són “mares soles”, per exemple, invisibilitzant la xarxa de relacions i vincles que sostenen la criança? Per contra, algunes mares amb parella masculina diuen sentir-se molt més soles, donat que la implicació dels homes en la criança dista de ser equitativa.

Reivindiquem doncs la soledat en tant que espai propi per a la reflexió i l’autonomia, reapropiem-la per ser i estar amb nosaltres mateixes i establir vincles amb els i les altres des de la llibertat. I alliberem-nos de la por a ser nosaltres mateixes. Fem-ho juntes!

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *