L’incert futur del teatre Arnau

El mític teatre del Paral·lel, que a principis de segle XX va acollir els cabarets i teatres més importants del moment, roman tancat des de fa deu anys. Diverses plataformes lluiten ara per la seva reforma i obertura.

Teatre Arnau a principi de segle XX

Per Maria Abadia

Avui dia queden pocs testimonis del Paral·lel de la faràndula i el cabaret, de l’avinguda que a principi de segle XX va ensenyar la cara més desvergonyida de la ciutat en forma d’espectacle. Un d’ells és el Teatre Arnau, considerat únic no només per la seva trajectòria en el món de les arts escèniques, sinó també per la seva estructura arquitectònica de barraca clàssica, exclusiva a la ciutat. Grans artistes van actuar entre les seves parets, sent la internacional Raquel Meller la més sonada. Malgrat el seu pes històric i cultural, els seus veïns i veïnes han presenciat durant els últims deu anys com s’ha deixat morir aquest emblemàtic teatre del Paral·lel fundat el 1894.

L’Arnau va romandre actiu fins la dècada dels noranta, i després va tancar i va ser comprat per l’Ajuntament l’any 2011 amb la suposada intenció de recuperar-lo. Degut a la delicada situació de la seva estructura, la seva remodelació té uns costos molt alts i se l’ha deixat morir a l’espera d’un patrocinador privat que ho assumeixi. La xifra arriba als 10,6 milions d’euros, és a dir, un milió d’euros més que la reforma del Paral·lel i que l’Ajuntament de Barcelona no vol pagar. En aquesta situació, sembla que el Teatre Arnau té poc futur en una ciutat amb un model centrat en la massificació turística i el consum. Hi ha, però, una iniciativa que ha posat esperances en aquest espai i lluita per un nou model de cultura popular. És la plataforma Salvem l’Arnau, que treballa de la mà amb Som Paral·lel.

Nou mapa de la cultura de proximitat al Paral·lel

Reconvertir el teatre en un centre d’interpretació del Paral·lel, un museu de les arts escèniques i un espai on tinguin cabuda les arts són les idees que defensa la plataforma Salvem l’Arnau. “Això permetria una reconstrucció amb criteris històrics d’un dels pocs teatres que conserven intacta la seva estructura original”, va dir Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya.

Molt abans de l’aparició de la plataforma per aturar el Pla Paral·lel i de Salvem l’Arnau, altres veus com l’Associació Teatre Talia Olympia ja reivindicaven la cultura de proximitat i popular al Paral·lel. Ara, des de Salvem l’Arnau i Som Paral·lel s’està treballant per assolir aquest trencament amb la cultura del macro espectacle. “Volem deixar de banda la cultura espectacular i de macro esdeveniments, com és la fundació d’El Molino i Fem Molino, i parlar de nou d’una cultura més comunitària i més propera al barri”, diu Javier Rodrigo de Som Paral·lel.

Un altre al·licient de la resurrecció de l’Arnau és la dificultat que molts grups de teatre tenen per trobar un espai on poder actuar. “Ens agradaria que aquells espectacles que no tenen sortida als circuits comercials la tinguessin aquí. Podríem donar cabuda al talent jove que té la ciutat”, va expressar Toni Oller, de l’Associació Talia i Olympia i Salvem l’Arnau, a Barcelona Televisió. Així mateix, la proximitat del Teatre Nacional de Catalunya i el suport del seu director, Xavier Albertí, són un altre estímul per apostar per aquest mític teatre. Altres personatges del món de la cultura com el co-comisari de l’exposició del Paral·lel al CCCB, Eduard Molner, o Hermann Bonnin, director de La Seca–Espai Brossa també han mostrat el seu recolzament a la recuperació de l’Arnau.

Un espai per a la memòria històrica del Paral·lel

Façana de l’Arnau

També hi ha la proposta de fer un museu de les arts escèniques i de la història del Paral·lel. Albertí defensa que “el Paral·lel serveix per explicar els mapes de la popularització de les ideologies polítiques, per entendre l’absència d’un model cultural al projecte de reconstrucció de la nova ciutat (…)”.

En aquest aspecte, es podria aprofitar les obres de l’exposició del CCCB El Paral·lel 1894–1936: “Barcelona i l’espectacle de la modernitat”, que va tenir un veritable èxit. Aquesta col·lecció roman guardada i, com passa amb altres materials del Museu de les Arts Escèniques, podria tenir l’oportunitat d’estar exposat per manentment.Tenint en compte que el Paral·lel és un referent en el món de l’espectacle de principi de segle XX, crida l’atenció que avui dia no hi hagi cap arxiu públic on la gent pugui conèixer la història de l’avinguda –tant la cara de les arts escèniques com la del moviment obrer, les dues estretament relacionades. Javier Rodrigo ho veu com “tenir per una banda l’arxiu d’un patrimoni històric molt important de la cultura popular del Paral·lel, i de l’altra, una activació veïnal a partir d’una gestió comunitària”. Es tracta, en definitiva, de recopilar la memòria històrica del Paral·lel.

Deu anys d’estira-i-arronsa

Interior de l’Arnau

Des que va tancar al 2004, l’Arnau ha patit diferents episodis. Només un any més tard del tancament, l’Ajuntament es va plantejar enderrocar l’edifici, i l’any 2006 un grup d’unes dues-centes persones va ocupar la sala durant uns dies. Amb aquesta acció volien defensar un espai per la cultura lliure sota el lema “Taquilla Zero”. El col·lectiu va reunir diferents artistes per programar varies activitats musicals, teatrals i de cine a l’antiga sala.

Després d’aquesta simbòlica ocupació, el teatre va estar a punt de ser venut a l’Església Cristiana Xinesa, però finalment es van aturar els tràmits degut a una manca de permisos. Va ser l’any 2011 quan l’Ajuntament de Jordi Hereu el va comprar per 2 milions d’euros i, l’any següent, la Síndica de Greuges va decretar el mal estat de l’edifici. Des d’aleshores, l’Arnau ha estat inutilitzat mentre el visiten diferents interessats i empresaris del món de l’espectacle.

Possibles models de gestió de l’Arnau

La gestió d’un futur Teatre Arnau segueix sent un tema obert i on trobem diferents opinions. Si per una banda Som Paral·lel aposta per l’autogestió de la sala, també s’hi senten veus que veuen millor la gestió compartida. L’historiador i membre de Salvem l’Arnau, Henric H. March, creu que “la gestió compartida sembla la més raonable”.En aquest cas, una situació possible seria que la programació fos en mans de les veïnes, i que les institucions assumissin competències com el manteniment de l’espai.

Tot i així, les possibilitats són múltiples i poden variar segons el context. “Cadascú ha de trobar la seva fórmula. Aquí es va ocupar als anys 70 en un context i condicions determinades i s’ha optat pel circ, per exemple. Cadascú te la seva particularitat”, diu Xavier Urbano, de l’Ateneu Popular de Nou Barris. També afegeix que els debats són els mateixos a tot arreu. Es refereix aquí a l’equilibri entre la part assalariada i la voluntària, la prioritat d’uns o altres projectes, la manera de prendre decisions importants, etc.

Javier Rodrigo, com a membre de Som Paral·lel, aposta també per fer de l’Arnau un equipament autogestionat i pròxim al veïnat. Afegeix que això suposaria “buscar alguna forma de gestió comunitària, com el cas de l’Ateneu Popular Nou Barris, on tu tens un espai que funciona amb un procés participatiu real en el que tots els veïns decideixen com es programa”. La gestió del Ateneu Popular depèn només de les persones que estan implicades al projecte i, a nivell econòmic, reben com a màxim el 50% de fons públics. “Creiem que els diners públics són diners nostres i per això ens veiem legitimats per demanar-los i gestionar-los, però no volem dependre en més d’un 50% de la pasta pública perquè sabem que això ens hipotecaria la independència i l’autonomia del projecte.”

Així doncs, les possibiltats d’un futur Arnau més veïnal i popular són molt heterogènies. El que és ben segur són les ganes de crear un nou panorama de les arts i la cultura on tothom hi tingui cabuda. Això, però, només és possible si s’aconsegueix dur a terme la reforma de l’edifici, una cosa que sembla interessar-li ben poc a l’Ajuntament. Si finalment aquest teatre renaix, podria ser l’espurna d’un nou escenari en el context artístic dels tres barris que l’envolten, fent de la cultura un bé veïnal i no empresarial.