Segregació a les aules

Radriografia de les escoles al Poble Sec

La segregació escolar és una realitat present en tots els racons del territori. El Poble Sec no és una excepció. Al nostre barri, hi ha centres amb més diversitat i d’altres molt més homogenis. Dibuixem el mapa dels centres educatius per tal d’entendre quines són les dinàmiques que provoquen aquesta situació.

 Dos quarts de set de la tarda un divendres qualsevol al Poble Sec. Infants de diferents edats corren i juguen en una plaça sense mirar-se l’entrepà que porten a la mà; les seves mares, àvies, germanes -de pares se’n veuen pocs- miren i xarren entre elles amb la motxilla de l’escola penjada del braç. Aquesta és una escena típica de qualsevol plaça d’aquest i altres barris, però les persones protagonistes tenen característiques diferents segons de quina plaça es tracti. En una la majoria d’infants que juguen són filles de famílies blanc-europees, en l’altra predominen les famílies migrades. Aquest seria un clar exemple de segregació, que és la separació física i social entre grups d’individus.

El concepte de segregació escolar s’entén, segons l’Observatori de la Segregació Escolar, com aquell que fa referència a l’origen de naixement de la família de l’infant escolaritzat i amb el seu estatus socioeconòmic. En aquest sentit, cal remarcar que quan es parla de l’origen com a factor de segregació, s’atribueix només a aquells països amb baixa renda per capita.

La manca de centres públics accessibles al Poble Sec obliguen moltes famílies a plantejar-se escolartizar les seves filles a un altre barri

 Segregació escolar al Poble Sec

Hi ha segregació escolar al Poble Sec? La resposta és ben senzilla: sí. El districte de Sants-Montjuïc té una de les taxes de segregació escolar més altes de la ciutat de Barcelona, i Poble Sec no se n’escapa. L’oferta educativa al nostre barri no dóna marge a moltes opcions per dues raons cabdals: hi ha quasi el mateix nombre d’escoles públiques i concertades i la situació geogràfica dels centres limita les opcions. L’últim Informe de segregació escolar a Catalunya, del Síndic de Greuges, revela que el principal factor per triar un centre és la proximitat al domicili o a la feina dels pares, en un 62% dels casos a P3 i un 55,9% a primer de la ESO. El segon motiu és el projecte educatiu de l’escola, amb un pes del 44,3% a P3 i el 38,1% a primer de la ESO.

L’Àlex Castillo, ex membre de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Cataluya (FAPAC), que actualment forma part de l’equip de l’AMPA de l’IES Consell de Cent, l’únic institut públic del barri, considera que l’escenari educatiu del Poble Sec és particular: “A qualsevol barri, la diferència entre pública i concertada és notable, aquí també es nota però les concertades de Poble Sec [en comparació amb altres barris] són les que tenen més presència d’alumnat immigrant o de família amb pocs recursos.” Aquesta situació es deu a l’escassetat de centres públics al barri, que fa que moltes famílies amb pocs recursos portin les seves filles a la concertada.

Però, a la vegada, al barri ens trobem que les escoles públiques també presenten diferències notables en l’alumnat. Alguns centres tenen una gran densitat d’estudiants provinents de famílies migrades, mentre que en d’altres el nombre és ben reduït.

Quan preguntem pel motiu d’aquestes diferències, les respostes són diverses. Algunes fan referència als “punts” necessaris per aconseguir plaça, que depenen de factors com tenir germans al centre o la proximitat del domicili. Però també ens trobem amb comentaris off the record: “al final que el teu fill vagi a un centre o no, a més dels punts que tinguis, dependrà de si el centre l´accepta o no”. D’això es desprèn que moltes escoles accepten un nombre limitat d’alumnes de famílies migrades i envien la resta de sol·licitants a altres centres, amb diferents excuses. El resultat és que en un mateix barri, en unes escoles l’alumnat és majoritàriament blanc, de família catalana o europea, mentre que en d’altres es reflexa l’heterogeneitat del carrer. De fet, quan es dóna aquesta heterogeneitat, des de direcció es defensa com si fos una excepció o quelcom especial: “nosaltres som una escola inclusiva, aquí acceptem tots els alumnes”.

Hi ha barreres d’accés objectives i barreres internes pel que et cobren de material. Segurament el preu d’una escola pública de dalt i d’una de baix és diferent.

Límits en l’oferta educativa

Al Poble Sec hi ha quatre escoles d’educació primària públiques i tres de concertades on les línies que s’ofereixen són set i quatre respectivament. Malgrat que la majoria són centres públics, la ubicació de les escoles públiques Els Tres Pins i el Bosc de Montjuïc, apartades a dalt de la muntanya, dificulta la presència d’alumnes de famílies amb un perfil socioeconòmic baix. “La gent no va allà perquè és lluny, has d’agafar el funicular i el nen petit té la targeta de transport que no paga, però el gran que l’acompanya no. Hi ha barreres d’accés objectives i barreres internes pel que et cobren de material. Segurament el preu d’una escola pública de dalt i d’una de baix és diferent”, apunta Castillo. Moltes famílies, de fet, opten per la concertada perquè està en la zona baixa del barri, de més fàcil accés.

La Chaima, que va arribar fa vint anys al Poble Sec des del Marroc, va triar com a primera opció l’escola Carles I [antic nom de l’actual escola Poble Sec] i va assumir que la segona seria al Raval, ja que la resta d’opcions del barri eren o bé de pagament o bé massa lluny de casa. Finalment va poder portar les seves filles al Carles I, però aquest exemple il·lustra una realitat habitual del Poble Sec: la manca de centres públics accessibles obliguen moltes famílies a plantejar-se escolaritzar les seves filles a un altre barri.

Racisme en la tria del centre

Ja l’any 2012 la conclusió a què va arribar el Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació Racial (CERD) de l’ONU, era que Espanya no combat el racisme i això es veu reflectit en l’educació i en la segregació escolar a les escoles. Un marc normatiu i institucional inadequat per a la lluita contra la discriminació té com a conseqüència la perpetuació de l’exclusió social i el manteniment de les desigualtats.

Moltes famílies que no volen que les seves filles vagin a l’escola amb persones migrades sol·liciten com a primera opció una escola concertada al Poble Sec o una escola pública d’un altre barri, on l’índex de població migrant és més baix. “El problema fonamental de segregació es la fugida d’un determinat tipus de gent que no vol anar amb un altre determinat tipus de gent. Allò de la lluita de classes, és això”, afegeix Castillo.

En aquest sentit, l’Informe de Segregació Escolar a Catalunya també indica els factors que intervenen en el moment de descartar un centre de secundària: el primer és la baixa qualitat del professorat (el 57,8% dels casos); el segon la presència d’un perfil d’alumnes que no agrada als pares i/o mares, en un 54% dels casos. En l’enquesta “Percepcions de la immigració a Catalunya”, un 49% dels enquestats no portarien els seus fills a escoles amb percentatges d’immigració elevats, segons assenyala la FAPAC en l’informe “L’estat del racisme a Catalunya” de SOS Racisme. Aquest rebuig envers l’altre, com pot afectar l’educació dels infants? Quines eines tindran per afrontar el dia a dia si l’homogeneïtat dins les aules no reflecteix ni de lluny l’heterogeneïtat que hi ha fora?

El Consell de Cent és l’únic institut públic del barri juntament amb l’Escola Bosc de Montjuïc

La Laia porta el seu fill a l’escola Poble Sec, la qual no era la primera opció però estava entre les tres primeres. Ella veu en la diversitat de les alumnes una riquesa de la que els infants en poden aprendre molt: “A mi em sembla molt interessant. Efectivament, l’escola Poble sec té molta diversitat cultural, a la classe del meu fill hi ha unes vuit nacionalitats diferents i això és enriquidor per ell, que té nou anys. Ara està aprenent una cançó paquistanesa, l’altre dia estava intentant fer caligrafia en àrab”.

Pel que fa a l’educació secundària, l’oferta pública és notablement insuficient en un barri de quaranta mil habitants. El Consell de Cent és l’únic institut públic del barri juntament amb l’Escola Bosc de Montjuïc, que també compta amb ensenyament secundari. Si les estudiants del Bosc normalment continuen la secundària allà i el Consell de Cent només té dues línies, on van a parar les de les tres línies restants provinents de l’escola pública del barri? Han de marxar o anar a l’Anna Ravell, que és concertada i ofereix una línia més a secundària. El que passa amb moltes famílies del Poble Sec que volen que les seves filles vagin a la pública és que ja donen per fet que les hauran de matricular en un institut d’un altre barri, sigui perquè aquí no tenen plaça o perquè el Consell de Cent queda molt lluny. Els instituts públics més propers al Poble Sec són el Milà i Fontanals del Raval i la XXV Olimpiada de la Font de la Guatlla; pel que fa a Sant Antoni, no n’hi ha cap de públic.

Vista aquesta panoràmica escolar del barri, podem afirmar que la segregació s’articula en tres eixos al Poble Sec: un és la segregació entre les escoles de dalt i les de baix, el segon rau en la bretxa econòmica entre les escoles concertades i públiques de baix, i el tercer és el que diferència les famílies que escolartizen les filles al barri i les que ho fan fora. Això es tradueix en una majora d’alumnat d’estatus socioeconòmic acomodat en les escoles de Montjuic i, per tant, en la poca heterogeneïtat dins les aules. Quant a les escoles de baix, les seves aules són molt més heterogènies, tenint en compte que aquesta diversitat és més acusada a les escoles públiques que a les concertades. Reprenem les paraules de la Laia per ilustrar una de les conseqüències d’aquesta divisió: “Jo parlo de lo positiu que és que el meu fill comparteixi aula amb infants del barri… Però en realitat, a l’escola Poble Sec hi ha molt desequilibri entre blanquets i població migrant si ho compares amb altres escoles del barri (…). Estaria bé que s’equilibrés una mica amb la resta de centres perquè així s’estaria treballant el conviure amb la diversitat de cultures a diverses escoles, no només a dues [Escola Poble Sec i Escola Jacint Verdaguer]”.

Efecte fugida i conseqüències de la segregació escolar

L’efecte fugida del Poble Sec cap altres barris respon a una dinàmica que és pròpia de tota la ciutat i que segueix l’eix mar-muntanya: les famílies amb recursos duen les seves filles cap a la muntanya; les que en tenen menys cap al mar. A l’extrem del primer grup s’hi troben les famílies que es decanten per centres fora de Barcelona, com ara el col·legi Montserrat i Els Xiprers, que estan situats enmig del bosc i ofereixen una educació mediambiental i de respecte a la natura, trets molt atractius per mares i pares que venen d’un entorn econòmic, social i cultural acomodat.

L’efecte fugida de Poble Sec cap altres barris respon a una dinàmica que es dona a tota la ciutat i que segueix l’eix mar-muntanya

Tots els factors que generen desigualtats socials són estructurals i l’escola no deixa de ser un espai que sosté i reprodueix aquestes estructures. Si l’escola tendeix a afavorir els grups socials amb més privilegis en detriment dels que tenen pocs recursos, la bretxa de la desigualtat es fa més gran i l’escola s’allunya de la funció d’inclusió i igualtat que se suposa hauria de tenir.

Alguns estudis demostren que la segregació escolar no beneficia els resultats acadèmics, ans al contrari. Per exemple, segons l’Observatori de la Segregació escolar, accentua la diferència de resultats entre una escola socialment afavorida i un altra de desfavorida; en canvi, a menys segregació més fàcilment s’avança envers la igualtat d’oportunitats educatives. En altres paraules, és un fet que una alumna provinent d’un entorn socioeconòmic favorable no veurà afectat el seu rendiment escolar en una classe heterogènia, ja que és el factor socieconòmic (i el capital cultural i social que comporta) el que més condiciona.

Ara bé, per què tots els estudis sobre segregació escolar posen al centre la qüestió dels resultats acadèmics? Sembla que adquirir un cert nivell acadèmic sigui la panacea, però a la pràctica veiem com d’altres factors socials són més determinants per assolir-lo o aconseguir una bona feina. Potser s’hauria de replantejar la qüestió en termes de justícia social i posar el focus en el paper de l’escola en la perpetuació del racisme. En aquest sentit, el professorat és clau.

Les docents de secundària, per exemple, malgrat fer un màster que resulta molt més car que les antigues capacitacions pedagògiques no reben cap formació específica sobre la qüestió social a les aules. La Laura, estudiant del màster en pràctiques, explica que els prejudicis també són comuns en el llenguatge de les mateixes professores i directores d’escola i afegeix:  “Com podem pretendre que alumnes educades en un sistema racista i classista siguin després docents que combatin aquesta situació? No, no podem, no estem preparades i no donem l´importància a la segregació present a l´aula i a la societat”, i conclou argumentant sobre la urgència de la formació antiracista.

L’escola és, al mateix temps, reflex de la societat i agent en la seva reproducció, i per tant és transmissora i perpetuadora de la segregació racista i de classe. De fet, podem afirmar que l’escola n’és gairebé el bressol, l’indret des d’on aquestes desigualtats es defineixen i assenten, perquè és durant la socialització de les alumnes que es normalitzen. Perquè no s’educa per a una altra cosa. No podem pretendre que això canviï si no canviem radicalment el sistema, a nosaltres mateixes i, per tant, la pròpia escola.