Editorial: On és el nostre melic?

Anar per la vida mirant-se el melic suposa esborrar del nostre radi d’acció a aquelles persones que pensem que no comparteixen els nostres malestars quotidians, que estan lluny de la nostra realitat més immediata. No és un mal menor sinó que es cronifica a força d’ignorància, incapacitat d’autocrítica i privilegis. I el problema, aleshores, va més lluny…

Plenes d’orgull per una gran solidaritat i sota un discurs potser ja massa repetit a hores d’ara, creiem que les nostres accions són en col·lectiu ampli, quan en realitat es fan en col·lectiu limitat. Deixar-nos afectar per les persones que pateixen una exclusió sistèmica que estreny, esquerda i modifica les seves vides va més enllà d’una utilització correcta de les paraules, més enllà d’un bon gest o eslògan. Accionar la palanca de pujar el cap i ampliar perspectives no és només una bona opció, sinó una necessitat; o és possible transformar d’arrel aquest món sense les diferents mirades i experiències de totes les que habiten i sobreviuen aquí i allà? Tenir en compte que no existeix només el nostre melic amplia sempre el subjecte de transformació i facilita el alçar veus habitualment ignorades.

La majoria de nosaltres parlem, sense prendre consciència, des dels nostres privilegis; i lluitem amb la base de seguretat que ens dóna el ja tenir quelcom guanyat. Però, què passa quan el canvi es fa, també, de la mà d’aquelles persones que han estat més desposseïdes? No es això exactament el que mereix ser anomenat “resistència”?

Llancem fils de confiança, fils que apropen els seus espais i els nostres, enllacem-nos a les seves realitats i oblidem el nostre melic. Deixem de pensar que ho sabem tot, que sabem parlar millor que ningú i que som la imatge que més s’acosta a la realitat. Comencem a teixir quelcom comú.

 

ovillosreduc

 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *