Què ha passat amb la Vaga de Totes? Apunts per a una revolució permanent

19-M. I després, què? Amb la manifestació del 19-M culminava un procés revolucionari cuinat al llarg de més d’un any per part de dones, lesbianes i trans aglutinades al voltant d’una idea: impulsar una Vaga de Totes. Una idea suficientment atractiva i subversiva com per posar-nos a treballar juntes milers de dones, lesbianes i trans provinents de les militàncies més diverses, activar nuclis arreu del territori català, a més de València i Palma de Mallorca; i crear assemblees de barri a tot Barcelona, aconseguint activar-ne de nous i atraient a moltes dones de diferents edats al feminisme.

Es tractava de reapropiar-nos de la vaga com a eina de lluita dissenyada per reivindicar exclusivament les necessitats d’un subjecte obrer masculí i blanc dins el món de treball assalariat, i que per tant inhibeix les possibilitats de lluita de les persones i activitats que queden fora d’aquest àmbit productiu reconegut i reprodueix la divisió que funda i sosté el sistema capitalista patriarcal: la divisió entre treball productiu (masculí, reconegut com a tal, remunerat) i reproductiu i de cures (femení, no reconegut, no remunerat). Per tant, reivindicant una Vaga de Totes desplaçàvem la centralitat d’aquest subjecte hegemònic per incloure altres realitats i altres necessitats que no trobaven una via per manifestar-se, tot fent servir una eina generada per una lògica que ens excloïa. Aixà ha provocat no pocs bloquejos i han estat necessaris molts debats en què ens reconduíem les unes a les altres quan ens havíem tornat a perdre i pensàvem que el que fèiem no tenia sentit. Ens preguntàvem: realment podem aturar-nos (deixar de cuidar als nostres fills, als nostres familiars malalts)? Com s’atura una persona sense feina? O una persona sense papers? Cada vegada teníem més clar que havíem de desbordar aquesta idea de ‘Vaga’ i fer-ho amb la creativitat, rebel·lia i originalitat que caracteritza la lluita de les subalternes. Resseguint la nostra història, sovint ignorada pels moviments socials, trobàvem referents en la lluita, dones amb gran protagonisme en vagues històriques, que també s’havien distingit per la seva originalitat i la valentia de lluitar contra allò obvi, allò establert: els rebomboris del pa al 1918, en què les barcelonines s’alçaren en una vaga de subsistències;  la vaga de lloguers al 1931, en un context d’increment constant i abusiu del preu del lloguer. La vida feta política, les dones dient prou davant una lògica que ens condemna a vides de misèria, sense grans eslògans, sense complicats debats teòrics: el pa i la casa, que no ens la toquin. I mireu on estem ara.

Els metal·lúrgics

Per què va fracassar la Vaga de Totes?, ens pregunten alguns companys. Davant aquesta pregunta, ens veiem abocades a fer un anàlisi partint d’unes estructures de llenguatge i pensament que ens situen en la lògica de pensament que hem volgut desbordar. Si seguim els paràmetres tradicionals, no vam aconseguir fer una Vaga. Per una banda, hi ha la qüestió dels sindicats. Es pot convocar una Vaga sense el seu suport? Nosaltres vam fer-ho, per què varem dir prou i vam sortir al carrer, cridant a una vaga de consum. Però hi va haver l’abandó dels sindicats no majoritaris que, malgrat expressar el seu “interès” per la convocatòria, no li van donar suport aduïnt que els nostres temps no s’adaptaven als de la institució (no entenien la nostra ‘urgència’ ni la prioritat de les nostres reivindicacions). Una institució que mai trobaria l’espai i el temps suficients per mobilitzar les bases socials no familiaritzades amb el feminisme, l’apoteosi de les quals eren “els metal·lúrgics del Garraf”. Pensem que aquesta va ser una manera políticament correcta de formular l’ “ara això no toca” al que tant acostumades estem. La lluita feminista mai és ni serà una prioritat mentre no aconseguim interpel·lar a aquest subjecte hegemònic al que volíem desplaçar: aquest siderúrgic –subjecte masculí hegemònic– amb què convivim diàriament (a les nostres famílies, als nostres col·lectius) que encara avui no hem aconseguit que empatitzi amb nosaltres, que s’emocioni i sigui còmplice de la nostra lluita. Com ja hem dit, habitar un paper central en la lluita per part de les que fins al moment havíem estat en un segon terme –les dones lesbianes i trans i la reivindicació de les nostres necessitats– requeria un desplaçament i una pèrdua de protagonisme per part dels qui normalment encapçalen les lluites, els nostres companys. La pèrdua de privilegis sovint es viu com una opressió –malgrat no és el mateix– i això explica que molts d’ells es sentissin “incòmodes” o “insegurs” pel fet que havien perdut el lideratge en una lluita que no semblava representar-los. Aquesta és una sensació a la que les que sempre estem als marges estem ben acostumades perquè les estructures, les estratègies i els imaginaris sovint no ens representen. Perquè vivim en un món que no ens representa. Nosaltres hem sabut estar en la rereguarda i considerem que és necessari que els nostres companys també entenguin la importància d’habitar-los.

Això només és el principi

Més enllà de les importants fites aconseguides en dies concrets, com les jornades de lluita o el 19-M , nosaltres atresorem el camí recorregut. La Vaga de Totes ens ha servit per trobar-nos, retrobar-nos, reconèixer-nos, conèixer-nos, estimar-nos, teixir complicitats i establir vincles personals i polítics (personalment polítics, políticament personals) que ens fan fortes. Ens ha servit per aprendre en la lluita, per articular una resposta col·lectiva a les nostres opressions quotidianes, a posar-hi nom; per tornar a estar segures que malgrat que “els altres” puguin no percebrel’s o donar-hi importància o prioritat, nosaltres sabem –perquè ho vivim– que vivim resistint i lluitant contra un sistema –capitalista, patriarcal– que, mitjançant diverses violències, intenta reduir-nos, invisibilitzar-nos, silenciar-nos, fer-nos petites, complaents, somrients, estar malaltes per no comptar amb temps, espais i lògiques pròpies. Vaga de Totes ens ha servit per posar al centre del debat polític –en els nostres col·lectius i en tots aquells que vulguin dir-se revolucionaris– el feminisme.

Ja no volem ni podem seguir postposant la nostra lluita. Estem aquí per quedar-nos.

Comité Feminista Poble Sec