Xarxa anti-repressió de Familiars de Detingudes: “No ens avergonyien els nostres fills, sinó que estàvem orgulloses de la seva actitud valenta i compromesa a fer que les coses funcionin d’una manera més justa”

La Rosa, la Delvina i la Núria fins fa poc no es coneixien. Vénen de la Barceloneta, Vallcarca i Sants, i tenen totes una cosa en comú: els seus fills han estat condemnats pels fets de Can Vies. Aquest vincle ha fet que moltes mares i pares d’encausades per diversos fets de dissidència s’hagin organitzat dins la Xarxa anti-repressió de Familiars de Detingudes, un col·lectiu que persegueix aglutinar familiars per donar-los acollida i suport, a banda de treballar amb entitats afins per sumar esforços.

D’on va sortir la iniciativa de la Xarxa de Familiars de Detingudes?

Núria (N): Un bon dia tu estàs escoltant les notícies a casa i et dones compte de la criminalització que estan fent els mitjans de comunicació del teu fill: els tracten com a delinqüents. Però en cap moment parlen del tema de la dissidència: per què són detinguts? ¿per què es revelen? Davant d’això vaig pensar que no podia deixar sol al meu fill i havia d’estar al seu costat. I estava convençuda que altres mares pensarien el mateix. Des de l’assemblea d’encausades de Can Vies em van dir que era una bona proposta i em van començar a passar telèfons d’altres persones. Va ser aleshores quan em vaig assabentar que altres familiars també havien pensat en fer una xarxa.

Rosa (R): Des del primer moment de la detenció vaig tenir molt clar que igual que jo m’indignava, i ho veia desproporcionat i absurd, veia que no tothom tenia aquesta visió. Anava pensant tota l’estona que havia de fer costat a altres. Aleshores encara vaig tenir més clar d’organitzar-nos pares i mares que veiessin que hi havia una necessitat d’explicitar que estàvem al costat dels fills i dir públicament que no tan sols no ens avergonyien, sinó que estàvem orgullosos i orgulloses de la seva actitud valenta i compromesa a fer que les coses funcionin d’una manera més justa.

Un bon dia tu estàs escoltant les notícies a casa i et dones compte de la criminalització que estan fent els mitjans de comunicació, els tracten com a delinqüents

Després d’aquesta experiència, us heu replantejat la necessitat de lluitar?

R: Sempre he anat a manifestacions, vagues generals, pel català a l’escola… Però no estava compromesa com ara, ja que desconeixia el problema. Tot i tenir el fill a casa, jo no era conscient que aquesta repressió era constant i portava anys tenint lloc. No m’ha xocat d’una manera brutal tot això, però sí que he vist que tot és molt més greu del que jo imaginava.

Delvina (D): M’ho he replantejat tot, per mi ha estat un abans i un després. Jo estava tranquil·lament a casa fent ganxet, pensava “això és dels joves, ja sé que el món no funciona,  però ja no em vull trencar les banyes”. Ara sí, perquè m’han tocat les banyes a mi. I ho faig també perquè he rebut molta solidaritat. Quan vaig anar a Sants a buscar testimonis pel meu fill, vaig trobar una solidaritat tremenda.

N: Jo estava a una associació de veïns, implicada en alguna cosa, anava a les manifestacions, etc. Però quan es tracta dels nois i noies, del futur, a qui estan tocant i se’ls estan emportant pels seus ideals… Davant d’això he pres més consciència.

És important per als fills, per a nosaltres i també per a una societat que necessita pedagogia

Quina és la importància del suport entre familiars?

D: És molt important tenir la gent al costat. El mateix dia del judici del meu fill, era el judici del cas Pujol. Quan va entrar ell a la Ciutat de la Justícia tothom el va escridassar, i amb nosaltres tothom estava donant-nos suport. Va ser un gran contrast i vaig pensar: “qui és el delinqüent? Està tothom amb nosaltres, la quantitat de gent que ve a donar-nos suport és molta”. És com una cadena de favors, si tu ajudes, t’ajuden. Alguns encausats també m’han dit que gràcies a nosaltres ara els seus pares ho veuen d’una altra manera.

R: És important per als fills, per a nosaltres i també per a una societat que necessita pedagogia, i li ensenyem que hi ha altres maneres d’organitzar-se. Però també hi ha el sentiment d’impotència davant d’un discurs molt poderós, que té tots els mitjans per anar-se mantenint i això ha calat en l’ànima de molta gent –fins i tot gent compromesa en el seu moment–, i ha anat amotllant-se a un pensament. Has de superar moltes barreres d’egoisme, perquè volen fer prevaldre el seu discurs. D’altra banda, nosaltres, com a col·lectiu, hem volgut mantenir-nos des del primer moment independents d’un color polític. Nosaltres el que volem és estar al costat de noies i nois sigui quin sigui el seu arrelament –o no– però que estan en aquesta situació pel seu compromís amb la dissidència.

Coneixíeu Can Vies abans que detinguessin als vostres fills? El documental “Temps de CanVi(e)s” us ha aclarit coses?

D: Jo no tenia ni idea del que era Can Vies i el documental em va semblar molt enriquidor. El que passa és que no parla de tot el que hem pagat les 87 persones represaliades.

N: Sí que el coneixia, mon fill em parlava de les kafetes i una vegada vaig anar-hi quan feien un sopar de diferents entitats. Ho coneixia sobretot perquè ell col·labora a Can Batlló i em sonaven tots aquests espais. Qui no coneix Can Vies ni com funciona, amb el documental et fas una idea.

Què en penseu dels fets de Can Vies?

R: Tinc claríssim que allò va ser un error molt gran. Aquí l’Ajuntament o no sap què és Can Vies i què significa, o bé ho sap i ho fa perquè vol donar una imatge de força. Sigui quina sigui, és una mala decisió política que la població no es mereix. Tot va ser desproporcionat i manipulat, des dels mitjans tothom parlava dels aldarulls però no s’anava més a fons. I jo sempre em pregunto: per què l’endemà de les eleccions al Parlament Europeu? Per què hem de fer escarafalls davant d’una okupació per part de gent que ho té meditat ideològicament, que viu en l’espai d’una empresa pagada per l’administració, en unes condicions que no fan mal a ningú okupant-les? I que, a més, estan donant un model de funcionament diferent.

Teniu relació amb altres xarxes de familiars?

N: Sí. Primer em vaig posar en contacte amb Madres contra la Represión de Madrid.  Més tard, quan es va fer l’acte Ni oblit ni perdó: prou muntatges, repressió i impunitat, ens va trucar La Directa i ens va demanar anar unes quantes de la Xarxa de familiars de Detingudes perquè ens farien una entrevista juntament amb Madres contra la Represión i la Mariana Huidobro, mare del Rodrigo Lanza, un dels detinguts pel cas 4-F. Vam ser moltíssimes per fer l’entrevista, cada una parlava de la seva experiència i vam intercanviar opinions.

R: Després de sortir la sentència del Tribunal Superior, els familiars de les encausades del Parlament han vist la necessitat immediata d’organitzar-se amb més força que abans. Davant la nova situació van creure convenient tenir un segell propi, i per això hi ha Assemblea de familiars del Parlament i amb una molt bona convivència amb la Xarxa de familiars.

Jo vaig creure en la justícia i ara no hi crec gens

Quina visió teniu del sistema judicial?

R: Jo vaig creure en la justícia i ara no hi crec gens. Entenc que hi ha jutges i jutges, però en general l’aparell judicial davant tots els temes de dissidència em generen una incertesa molt gran de com aplicaran els criteris. Perquè, com pot un jutge donar la raó als Mossos que no aporten proves i desmereixen els testimonis? Què passa? Per què és així? Quan es dóna tantes vegades no és un error, o que hagi tingut un mal dia, sinó que és una cosa més greu el que està passant.

D: En el moment en què portes a una mestra jubilada del barri de Sants a testificar i li diuen “senyora vostè no pot recordar res”. Això per mi no és justícia. Sí que hi creiem a la llarga. Amb el tema de les mesures cautelars vam recórrer, i els altres jutges quan ho van veure van dir que en un país democràtic no es podia fer ús d’aquestes mesures cautelars. Seguim confiant que arribi un jutge que tingui com a mínim sentit comú.